Exploradors reprimits

Manllevo l’expressió d’en Jaume Funes com a definició d’adolescent. “Explorador reprimit” és una condició ben llastimosa, més encara a l’inici de curs. Durant un parell de mesos d’estiu han explorat el món real i el virtual amb poques traves, sincerament, i ara, com qui entra a la trinxera, la rutina formadora en molts casos és viscuda com a repressora. Ens agrada veure els adolescents com a exploradors, però no ens sentim gens satisfets ni reflectits com a repressors. Segurament és perquè quan veiem sortir al nostre jove explorador o exploradora de casa afloren totes les nostres angoixes i els voldríem omplir de recomanacions, indicacions, prohibicions, cinturons de seguretat, ABS emocionals i tot un llast inacabable de preocupacions que són nostres, no d’ells. Per més benintencionades que siguin, són –insisteixo- nostres. I a més, quina mena d’explorador sortiria a descobrir el món equipat per a tot i més? L’exploració és una aventura amb unes dosis de precarietat inherents, si no, és turisme.

Arribats a aquesta edat, els pares tenim un punt esquizofrènic gens menyspreable. Volem creativitat, però dirigim totes les hores del seu dia; volem emprenedors però no volem fracassos; desitgem que siguin autònoms, però a la primera relliscada apliquem un 155 sever i alhora confortable. Tot està tan sota control quan ho controlem nosaltres! Només veiem els riscos provocats per ells, no ens adonem dels riscos que provoca la nostra gestió de la seva adolescència. I és que de vegades, l’adolescència, entesa com a creixement, com a període d’aprenentatge –que és el seu significat etimològic real- és compartida per pares i fills. Els pares ja no ens definim per certeses inamovibles, ja no som adults en el sentit de “realitzats plenament”, no ens considerem “acabats”, “complets” com homes del segle XIX. La nostra maduresa és molt més juvenil que les madureses d’abans, reconeguem-ho.

Clar que en això de reprimir adolescents hi ha totes les games de grisos, des del blanc hippy eivissenc –poc recomanable- fins al negre totalitari castrador –menys recomanable fins i tot-. Això em porta a pensar que si l’adolescència és una etapa conflictiva per tot allò que no es permet, que es reprimeix, no és del tot just que es consideri que els adolescents són els joves. No hi ha conflicte si no hi ha dues parts enfrontades i aquí n’hi ha clarament dues. Qualificar una part d’adolescent i l’altra de madura és prendre partit d’entrada.  De fet, fa temps que sospito que l’adolescència és una etapa de la vida que passen els pares quan els seus fills abandonen la condició infantil i intenten afirmar-se com a subjectes adults. O és que els adults explorem tan tranquil·lament el món sense repressions? Potser tenim la seva empenta? Els seus ideals?