Volíem canviar el món i el món ens atropella

No sé si l’escola és un bon instrument per canviar la societat, els grans ideals ja ens queden lluny i ens fan certa aprensió. Tinc força clar que les escoles no han alimentat la popularitat de l’autoritarisme. Des del món educatiu s’ha treballat des de fa anys en la participació o la democràcia a l’escola i s’ha combatut activament qualsevol forma d’imposició o d’arbitrarietat. Tot això amb l’esperança que cada cop fos més difícil repetir el segle XX, deixar enrere el feixisme, el totalitarisme i la guerra.

Per això resulta especialment sorprenent l’auge planetari de candidatures nostàlgiques de la força, xenòfobes i autoritàries. El somni il·lustrat de canviar el món a partir de l’escola es veu seriosament compromès. El problema no és que existeixi Trump o Bolsonaro o Alternativa per Alemanya. El problema està en la gran quantitat de ciutadans disposats a donar-los el seu vot. Tots ells formats, en principi, en la igualtat, la resolució de conflictes, la democràcia i la participació. Tots ells havent estudiat els orígens del totalitarisme, les causes i les conseqüències. Tots han celebrat el dia de la pau i han reflexionat sobre la immigració i la igualtat d’oportunitats. S’han après la llista dels drets humans, han vist com es prohibia l’esvàstica i s’explicaven contes d’una polidesa moral exquisida. No ha servit de res? No n’hi ha hagut prou?

Avui he pensat en això mentre a batxillerat explicàvem els sistemes de govern que distingia Aristòtil. La democràcia és el govern de molts ciutadans bons. No només el govern de molts, no és únicament la participació de tots o d’una part substancial. Han de ser bons. Ser bo per al filòsof grec era ser virtuós i seguir una vida dedicada al cultiu de la racionalitat: la curiositat, el debat, la investigació, la conversa, la investigació… Ser virtuós és un entrenament, un esforç per assolir l’excel·lència moral, la justícia. La degeneració de la democràcia és la demagògia, el govern recau en molts però no són virtuosos, no miren pel bé comú sinó pel seu. Sembla d’una actualitat sospitosa. No crec que ens atrevíssim a dir que els nostres dirigents són majoritàriament virtuosos. I potser també als ciutadans ens ha faltat rigor, fortalesa moral.

Si consentim que les persones de l’Àfrica morin en el seu intent d’arribar a Europa i paguem amb els nostres impostos a altres estats per a que els retinguin com sigui dins les seves fronteres, si hem tolerat l’enriquiment il·lícit de les elits polítiques i econòmiques, si castiguem l’opinió diferent, si fugim de la precarietat però no som prou solidaris per combatre-la… si tot això passa davant dels nostres nassos i la nostra resposta és engegar la tele, anar a un escape-room o sortir a córrer perquè hem de posar-nos més catxes… Voleu dir que Aristòtil ens consideraria gaire virtuosos? Voleu dir que de les nostres societats en diria democràcies? Estem segurs que l’escola és un instrument eficaç per canviar el món? Estem segurs de tenir l’escola que necessitem?