Educar és construir. Funcionalitat, durabilitat, bellesa

No en sabem gran cosa de Vitruvi. És un nom incert al qual s’atribueix el primer tractat d’arquitectura que conservem i l’únic de l’antigor. Deixant de banda les tècniques concretes, els principis bàsics de la seva obra són tres. I s’han de dir en ordre, si no, l’edifici cau: funcionalitat, durabilitat, bellesa. Els edificis han de ser adequats, resistents i, a ser possible, bells.

A la Roma imperial no se’ls hagués acudit comparar la construcció amb l’educació. Educació és una paraula provinent del llatí educare –encara sento la veu de l’entranyable Maria Àngels Riera quan ho dic- o educere. En un sentit significaria conduir o guiar i en l’altre desenvolupar les potencialitats. És tan bonic que sempre sospito que a l’etimologia se li fa dir el que convingui. En tot cas, la ciència d’aixecar aqüeductes, teatres o planificar fòrums s’entenia amb una component més pràctica, tangible i, a més, l’escola com nosaltres l’hem establert, no havia nascut.

Durant molts anys s’ha entès el procés educatiu amb la doble vessant llatina; per una banda extraure de l’alumne tot allò que té intrínsecament de bo i de l’altra, conduir-lo, portar-lo a uns objectius. Segons el moment i la ideologia predominant, la balança s’havia inclinat més cap a un cantó o cap a l’altre. Sempre, però, s’havia donat per entès el punt d’arribada, la meta, els fins. L’home del segle XIX no té cap dubte sobre quina mena de persona ha de ser el seu fill, té claríssim quins són els coneixements que necessita i quins són els valors de la seva societat i de la seva classe social. El guiatge té un sentit fort. El món era sòlid.

Ara mateix, desconfiem més dels objectius i del món exterior. El nostre guiatge sovint es limita a indicar possibilitats de trobar feines o sous adients i, fins i tot en això, s’equivoca sovint. Per tant, tornem a Rousseau, ens centrem en veure tot allò de bo que hi ha en la naturalesa humana des de ben petits i no n’esporguem gaire res. Per fer-ho caldria una criteri i això és precisament el que sovint ens falta. Som la societat més rica i desenvolupada de la història i, tanmateix, no sabem què deixar en herència als nostres fills que valgui la pena.

Dubtem seriosament de la funcionalitat del nostre sistema educatiu. Els alumnes que l’abandonen en dubten encara més i, coherentment, marxen a buscar-se la vida o a jeure a casa seva. Res en el nostre hiperplanificat sistema els convenç prou. Dimiteixen. Amb una taxa d’abandonament prematur que en els nois frega el 20% i en les noies sobrepassa el 14%, no podem estar gaire satisfets de la funcionalitat del nostre edifici. Malgrat tot, sembla que continuem apostant per models monolítics. Les escoles han d’assemblar-se entre elles fins a fer-se indistingibles (no feu cas de les afirmacions en contra, un cop has obeït totes les instruccions i disposicions legals, no queda espai per a fer quelcom radicalment diferent)

Sobre la durabilitat tothom està d’acord que és escassa. De tot el que aprenem a l’escola sabem que un dia o altre ens haurem de reciclar o actualitzar o haurà caducat. O com l’ortografia, ningú no en fa gaire cas. O pensem que, total, a Google ja ho trobaria sense necessitat d’aprendre-ho. Sort que ens queda la bellesa. Podem fer coses xulis.

Però els principis constructius van en ordre. No serveix un edifici bell si no compleix la seva funció o si no perdura en el temps. Vitruvi!