Setmana escolar de quatre dies

Amb la crisi econòmica de 2008, en alguns estats dels Estats Units, s’ha posat en marxa un pla per estalviar despeses. Concentrar les hores del dilluns en la resta de dies de la setmana i convertir la feina escolar en una setmana de quatre dies lectius. Només de pensar la cara que posaria la meva cunyada ja em trenco de riure! Aquests professors que tenen més vacances que ningú, imagina’t que també facin festa els dilluns i ens deixin les criatures desateses! Seria ben divertit de veure-ho!

Bromes apart, la solució americana –d’un pragmatisme exemplar- il·lustra un estat de misèria prou preocupant. Els salaris dels professors estan per sota dels nivells de l’any 2000. Recuperem tots una nòmina de fa divuit anys, disminuïm-la, i provem d’arribar a final de mes havent-nos de pagar una assegurança mèdica. El repte és majúscul. La sortida per a molts docents és afegir a la seva jornada altres feines fora de l’àmbit i l’horari escolar, i, amb aquest objectiu, tenir un dia lliure pot facilitar molt les coses. O sigui, que s’escurça la setmana escolar per facilitar la pluriocupació, per mitigar els efectes de la falta d’inversió en serveis públics i també per a atreure professors i no perdre’ls a tots cap a treballs en altres sectors. A més, els governs estalvien en llum, despeses de manteniment, neteja, personal no docent, transport, menjadors… Facin números!

El rendiment acadèmic després de l’adopció de la setmana curta és divers. Hi ha estats on ha millorat i ho atribueixen a una davallada de l’absentisme. Com s’ha escurçat la setmana, els alumnes no falten tant i aprenen més. Trist, també. En altres, com Minessota, el rendiment ha baixat i s’abandona el model. No hi ha un consens. Probablement les causes de l’èxit o el fracàs escolar són més profundes que l’organització horària setmanal.

No crec que mai arribem a adoptar una mesura d’aquesta mena. Atemptaria contra la funció social imprescindible de l’escola, la seva raó de ser: la guarda i custòdia dels menors durant el màxim temps possible. Tampoc ho desitjo. No voldria haver de complementar la meva jornada amb unes horetes a un escorxador de pollastres o vigilant un aparcament a les nits. Digueu-me gandul, però això del neoliberalisme no em convenç. Ara, està clar que l’economia de l’austeritat no té límits ni fronteres. Posats a estalviar podem fer qualsevol ximpleria.