Ja n’hi ha prou de potinejar en política educativa, no?

De tant repetitiu es fa avorrit. Què fa el govern actual en matèria d’educació? Modificar la llei anterior. Què farà un govern de diferent color quan arribi a governar? Modificar la llei anterior. Quan es posaran d’acord en alguna cosa? Mai, seria perdre munició. Els partits polítics són rivals en un mercat on s’hi val gairebé tot. Treballar conjuntament seria un signe de debilitat. Posar-se d’acord implica cedir, consentir almenys algun dels postulats del rival i això és una deshonra. Cap líder polític pot permetre’s una mostra de deixadesa tan flagrant! En aquest país es guanya o es perd. I es lluita a mort. L’educació, que és el camp de batalla que ens ocupa, queda desert, esgotat, ple de mines. Ningú hi confia. Els plans d’avui seran inútils per demà. El que ara és un itinerari formatiu, a final de curs pot estar tancat. Tot plegat sembla inspirat en el disseny canviant de les escales de Hogwarts, tot és mòbil, res és segur.

L’actual govern modifica –com si no!- la llei del ministre Wert. No és que em sembli malament, la llei Wert tenia halitosis i caspa, naixia anciana i no semblava que s’anés rejovenint com Benjamin Button. Ara bé, els partits de dretes esperen les modificacions apostats a les seves trinxeres amb el ganivet entre les dents. Els claustres ho viuen amb un esgotament professional. Ningú té fe en la llei. És una pèrdua de fons, un escepticisme arrelat a base de treballar-lo, de fomentar-lo activament. Recordo com la LOGSE provocava debats encesos entre els partidaris i els detractors, entre els moderns i els conservadors. Això avui dia és impensable. Les noves lleis només provoquen el cansament i l’autodefensa. Posats a buscar-hi alguna cosa positiva, la inseguretat és tan gran que ha col·laborat a fer créixer aquesta onada d’innovació educativa tecno-optimista. Algun dia en parlarem.

Proposo una idea nova, revolucionària: senyors, per què no ho deixen córrer. No els demano que es posin d’acord en res, han demostrat a bastament que no en saben o que no volen, no els demano una moratòria, una treva, un alto el foc d’uns quants anys, no. Admetin que no són capaços de garantir allò que en diuen una “seguretat jurídica” sobre educació. Tenen un problema, el primer que cal fer és reconèixer-ho. Deixin a les universitats que dictaminin què volen que sàpiguen els seus alumnes de nou ingrés; deixin al consell escolar de l’estat, o a un altre organisme sense un perfil polític excessivament marcat, que fixi quins ensenyaments mínims ha de posseir un alumne per tenir el títol de secundària i per la resta marxin, no pateixin, ja farem. Tanquin el ministeri d’educació, en general, fa més nosa que servei. És que no han acabat de modificar una llei que ja veiem com esmolen els sabres els de l’oposició; d’aquí a un temps, tornem-hi! Ja està! Prou! Gràcies pels seus reiterats intents, però fins aquí! Barallin-se en un altre lloc! Aquí fem coses serioses!