Innovació educativa en làtex negre

Innovació… Mmmmhhh… Torna-m’ho a dir… Innovació… uixxx!

La innovació educativa és genial, de debò, és la llet. És una pràctica sexual emparentada amb el dirty talk, el parlar brut, que excita el món educatiu. Tothom vol innovar, tothom vol que se’l conegui per la seva capacitat d’innovació, tothom vol portar el seu fill a una escola innovadora perquè la innovació és intrínsecament millor que el conservadurisme, és obvi. Amb quina cara comentes a la feina que el teu fill el portaràs a una escola de les de tota la vida? A una tradicional escola memorística? No pots dir-ho això; quedaries fatal i deixaries el teu fill com un pringat social per a la resta de la seva vida. A més, tal i com van les coses no descarto que per un fet així la Generalitat te’n retirés la custòdia. No. Avui dia l’escola ha d’innovar. És el fetitxe.

D’innovacions, com de qualsevol addicció, n’hi de toves i de dures. Una de toveta, comparable a una llenceria fina, són les tecnologies. Pantalles, internet, Google i la Viquipèdia. Es tracta de substituir el llibre per un dispositiu amb connexió a la xarxa. El llibre és paper (ecs!), el fabriquen unes pèrfides empreses que fan negoci amb l’educació (una perversió moral), i és molt car ( vol dir que no val el que costa). En canvi, una tauleta, un ordinador o un telèfon mòbil són pantalles (píxels nets i relluents), les empreses responsables són exemples de l’ètica més elevada (organitzacions altruistes i amoroses) i el seu preu és molt econòmic (si tenim en compte que a més pots fer moltes més coses amb ells!) Els continguts són poc importants, el que compta és saber on buscar-los i com trobar-los. Gestionar la informació, no pas posseir-la. Antigament d’això se’n deia ignorància però no en feu cas, poseu Google com a cap d’estudis del vostre fill, no en trobareu cap de més complaent.

Entre les pràctiques dures n’hi ha de molt perverses com ara les Flipped classrooms –classe inversa en català-. Es tracta de fer a casa tot el relacionat amb l’obtenció de la informació a través de les noves tecnologies i deixar per a l’escola les activitats, la individualització, les adaptacions, els murals i les coses xules. Està molt bé perquè la part heavy de l’ensenyament es deixa a cada alumne i a cada família –amb els seus recursos particulars- i a l’escola ens quedem amb la part divertida i personal. Classe inversa sí, vida invertida potser també. A més, et diran que ells no posen deures, que en són totalment contraris, i ho faran amb aquella cara de satisfacció profundament carnal que Freud mai va detectar en cap dels seus pacients.

En una escola de molt de prestigi a la part alta de Barcelona s’han engrescat a innovar i s’han muntat el seu propi assortiment, s’han fet un tupper-sex vaja. Els nens de cinquè de primària investiguen una època històrica pel seu compte, l’exposen als seus companys i després ho avaluen. Res a dir. Ara bé, ningú els corregeix les informacions que donen –l’important era ser capaç de fer servir les eines de cerca a internet- ni tampoc se’ls dona un criteri per distingir informacions rellevants d’altres més anecdòtiques. Es quedaran amb que a l’edat moderna les cases tenien xemeneia i les dones anaven amb faldilla, aspectes absolutament certs però que qüestionen, si més no, la finalitat de l’acte educatiu i el que considerem com a part integrant de la nostra cultura.

En fi, a l’època de la post-veritat deu tocar-li l’escola post-continguts.