Pacte contra la segregació escolar

Passa de vegades que si no ens agraden les llimones de l’arbre, intentem canviar-les per pomes o per melons sense adonar-nos que l’arbre farà llimones t’hi posis com t’hi posis. Les pintem, una mica com deia Pla que quan no queden llenguados planxen els peixos. Tocar els fruits sense atendre les arrels és disfressar les coses, no atendre a la seva complexitat. Penso això quan llegeixo sobre el recentment aprovat –no per tothom- pacte contra la segregació escolar, un document amb algunes bones intencions però que em sembla complicat en general.

I la complicació neix de fets tan poc escolars com els que s’exposen al preàmbul. La segregació escolar parteix d’una segregació geogràfica de base. Repartir els alumnes nouvinguts o amb dificultats o d’un extracte sociocultural baix o molt alt de manera que tots els centres puguin treballar en igualtat de condicions i d’això se’n beneficiïn els alumnes és complex perquè els de Sant Cugat del Vallès previsiblement estaran en millors condicions de partida que els de Rubí, ja pots pintar-los o planxar-los. Són dos municipis que gairebé es toquen però que tenen demografia, nivells de renda i ofertes escolars prou diferents. Salt i Girona tampoc seran fàcils de gestionar: a Salt tots els centres són d’alta complexitat i el 17% de la població era beneficiària el 2016 del centre de distribució d’aliments. La diversitat no està ben repartida pel territori, hi ha barris rics i barris pobres, barris d’immigrants i barris indígenes. Que la població es reparteixi correctament a les escoles quan no ho fa al territori em sembla certament un problema de difícil solució.

A més, ens cal solucionar el problema secular del finançament. L’escola està mal dotada de recursos econòmics. Tota. Existeixen les quotes malgrat l’ensenyament sigui nominalment gratuït tant a la pública a través de les associacions de pares com a la concertada. És descoratjador. No hi ha prou diners ni tampoc la possibilitat de demanar-los als usuaris. Ara hem pactat gairebé doblar el percentatge de la partida d’educació dels pressupostos de la Generalitat –pressupostos que no es deixen veure darrerament, per cert-. Veurem.

Em fa por que altre cop tot es quedi en l’àmbit educatiu. No enfrontarem el problema de la desigualtat social. No farem res contra la creixent puixança de les grans fortunes proporcional a la creixent precarietat de la resta de la població. No farem res per corregir els desequilibris socials, per equilibrar la càrrega fiscal entre les grans empreses, les grans fortunes i els treballadors. I dic que no farem res perquè efectivament no es fa res. Res de res. Ni iniciatives legals, ni debat parlamentari, ni pressupostos. Ara bé, els fills que no ho vegin. Nens i nenes tots junts. Que no està malament eh! No se’m mal interpreti! Ara, em queda el dubte si no estem pintant de vermell llimones per fer-les passar per pomes. I clar, els de classe alta de debò, aquests mengen a part. Combatrem que hi hagi escoles de pobres i escoles de mig pobres, però no escoles de rics, l’escola privada no entra en aquests tractes.