Un alumne modèlic

Catorze anys i ja té feina, des de casa i molt ben pagada. A més, el seu èxit és tan gran que ja no va a l’institut. Per a què? Si ja té molt més que qualsevol dels seus professors! Què li podrien ensenyar? Ei! I s’ho ha guanyat ell, eh! No us penseu que li ve de família, no es tracta d’un hereu de casa bona. És un treballador infatigable! Un heroi de la cultura de l’esforç! Un ferm candidat a la medalla Stajanov!

Us parlo d’en Griffin Spikoski. Quin fenomen! És capaç de derrotar al Fortnite els més experimentats i veterans jugadors, penja les seves partides al Youtube i, gràcies a tota la gernació que el segueix, obté uns guanys astronòmics. Clar, quan els pares van veure que el seu fill tenia èxit –aquest és un punt important per entendre el mecanisme mental- van considerar que no calia carregar-lo més temps amb la llosa dels estudis. Sense les obligacions acadèmiques, en Griffin podria centrar-se en la seva carrera. I prou que li fa falta! Divuit hores al dia enganxat a la pantalla de l’ordinador! Les percepcions sempre són variables; si l’obliguessin a passar divuit hores al dia davant de la pantalla estudiant matemàtiques o revisant apunts comptables seria un cas d’explotació flagrant. Però en ell és diferent, ell té èxit. Bé, ell té seguidors que es poden comptar per milions i uns ingressos importants. És un èxit, no es pot posar en dubte, ara bé, un èxit total? Vital? Complet?

També és cert que això és molt còmode de dir, la critiqueta fàcil del nen que es dedica als videojocs. I si el tinguéssim a casa? Si el meu fill se’m presenta a finals d’any amb uns beneficis de 200.000 dòlars… Buf, no ho sé, tinc els meus principis però… Al cap i a la fi, molts dels seus companys es passen també un munt d’hores enganxats a les pantalles i no cobren ni cinc. I al final dels estudis no t’està esperant un contracte suculent… Comptat i debatut… La veritat, a mi només em fa recança la dedicació tan exhaustiva, tu; que sóc mestre! M’agraden el temps lliure i les vacances! I si tens el nano tranquil·ló a la seva habitació, allunyat dels perills del món exterior real, generant dòlars com si fos la impressora de la FED… Què més vols? Humanitats? No fotis, home!