La Caputxeta Vermella marxa a l’exili

Encara de tant en tant, algú recorda l’obra de Francesc Ferrer i Guàrdia, l’inspirador de l’Escola Moderna. A Barcelona, a la muntanya de Montjuic, hi ha un monòlit en memòria seva. Pensador anarquista, va intentar traslladar els seus principis a la pràctica pedagògica amb innovacions tan actuals com poden ser l’abolició de premis i càstigs, la defensa del contacte amb la natura o l’adaptació dels ensenyaments a la psicologia del nen o nena. Tot això per educar alumnes lliures de qualsevol autoritat dogmàtica. Avui dia, diríem lliures de qualsevol adoctrinament. Si no vaig a posar flors al peu del seu monòlit cada tretze d’octubre –malgrat que la seva condició d’afusellat per un règim polític autoritari m’hi predisposi- és per una dada concreta que sovint es passa per alt en les biografies de cop d’ull. El gran lliurepensador, el lluitador contra el dogmatisme, mantenia una fèrria censura de les obres que podien entrar a la biblioteca de la seva Escola Moderna. Només textos aprovats per ell mateix i que considerés que eren aptes per als seus fins. Llibres que apropessin els nois i noies a la llibertat, els altres, no.

És curiós com els mitjans, de vegades, traeixen les finalitats. Aquesta setmana mateix, també a Barcelona, una escola ha purgat de la seva biblioteca el 30% dels títols que estaven a disposició dels seus alumnes. L’afany alliberador dels seus responsables és digne d’elogi; estan disposats al que sigui per tal de purgar qualsevol rastre de sexisme de la seva escola. La Caputxeta Vermella no ha passat el filtre. Clar, una pobra nena enganyada per un llop i salvada per un caçador és un clixé masclista tan evident que calia proscriure’l. L’objectiu són unes biblioteques igualitàries en les quals els personatges masculins i femenins apareguin al cinquanta per cent i facin el mateix tipus d’activitats, on no apareguin les dones en funcions de cura i domèstiques i els homes en rols de força o de valentia, segons expliquen els responsables de la censura. No sé quines obres de la història de la literatura podrien passar pel sedàs de la correcció de gènere que se’ns presenta. La Ilíada i l’Odissea queden molt lluny, Tirant lo Blanc és un arquetip cavalleresc que només podríem disculpar pel seu sentit de l’humor, la poesia d’Ausiàs March no ens presenta dones convertides en ideal de força i valentia precisament, el Quixot no té gaire perspectiva de gènere que diguem, Shakespeare se’ns cauria de les mans, Tolstoi, Stendhal, Flaubert… Alerta perquè si matem la Caputxeta i ens posem coherents, trinxem la història de la literatura universal.

La superioritat moral ens porta a cometre disbarats antològics amb una tranquil·litat i un convenciment tan profunds que ens ceguen a qualsevol rastre de crítica. Saber que tenim raó és tan reconfortant… Li passava a Ferrer i Guàrdia, a Plató –que també creia que la república ideal havia de controlar la literatura- a Savonarola, a la Santa Inquisició, a tots els dictadors que han cremat muntanyes de llibres o han creat sindicats d’escriptors dirigits pels seus règims. Les prohibicions es fan sempre des de la superioritat. Jo sóc superior i vetllo per la teva seguretat moral, et protegeixo dels errors, et garanteixo la llibertat pel mòdic preu de… perdre la llibertat? I al mateix temps, és tan còmode saber què has de pensar! És tan gratificant saber que la bandera de la lluita contra el sexisme et protegeix fins i tot quan els excessos es tornen evidents! Es viu tan bé instal·lat en la veritat! Havent recorregut el camí de la docta ignorància sense desviar-se ni un centímetre! Sense la nosa empipadora d’una veu crítica!