Lectures obligatòries

Estic empantanegat en un d’aquells dilemes sense solució possible. Una espècie de tragèdia grega ja que el destí inexorable al qual em veig abocat és ficar la pota fins al coll i –metafòricament- morir en l’intent d’enamorar els nois de quart d’ESO amb la lectura, amb els llibres. Tinc un foli amb una llista de possibilitats que m’han semblat interessants, la llista actual d’aquest curs, els catàlegs de les editorials que ja m’han arribat –i que no difereixen gaire dels del curs passat que ja no eren gaire novedosos-. He de decidir-me.

La qüestió, no obstant, és que els he d’obligar i, com tots sabeu, enamorar-se per obligació és un contrasentit. Algun curs he estat temptat de deixar els alumnes sense un control estricte per a que pasturin lliurement per les lletres catalanes o universals. M’hi predisposa l’experiència personal. Quan jo mateix era un adolescent vaig llegir centenars de llibres de tota mena, molts d’ells els hauríem d’haver classificat com a clarament inadequats per a la meva edat. Ara bé, cap d’ells era una lectura obligatòria. Mai de la vida vaig llegir res que formés part del temari d’una assignatura fins que vaig ser universitari. Per què? Perquè em repugnava, em venien basques de pensar que havia d’empassar-me “El árbol de la ciencia” o “La Celestina” o “Pilar Prim” mentre jo estava tan ocupat amb el Zaratustra de Nietzsche o la poesia de JV Foix. Però també sé, per aquesta mateixa experiència, que si no imposo un control, no hi haurà cap mena de lectura en un percentatge elevadíssim dels meus alumnes. Són murris més o menys en la mateixa mesura que ho era jo i trobaran les estratègies adequades per fer veure convincentment que han llegit, que han complert. Per això, d’entrada, he d’eliminar de la meva llista de candidats tots els llibres que s’han convertit en pel·lícula. També hauré de repassar els resums que poden circular per Internet de qualsevol títol, almenys que em sonin.

I posats a obligar… què faig? Els poso lectures faciletes, assequibles, que no els compliqui massa la vida? Algun cop he caigut en aquest error. Si tinc un 20% d’alumnes que es neguen a llegir el que jo els proposo, puc afirmar que el percentatge es mantindrà invariable sigui quina sigui la llista de llibres proposada. És una constant universal. Si posés en “Teo va al zoo” i “On és Wally” tindria el mateix 20% d’alumnes que no haurien obert el llibre que obtindria amb “Bearn” i “Incerta glòria”. És així i ho he d’assumir.

Conseqüentment, acceptant que no agradarà tothom, acceptant també que un percentatge significatiu d’alumnes no seguiran la meva proposta, em proposo fixar una llista de tres llibres –un per trimestre- d’una alçada notable. Que s’enfrontin a narracions adultes, a reflexions amb un punt de profunditat superior a les que es troben al Fornite, a personatges un xic més complexos que un youtuber. I prioritzaré els autors catalans. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. I seran obligatoris, és el mal menor.