Sobre les vagues a l’ensenyament

L’any 2010, les tisorades ens havien de convertir en un exemple per a Europa i Espanya, en els campions de l’austeritat, en el model que tothom admiraria. La classe política dirigent a Catalunya en aquells dies s’autoanomenava “el govern dels millors”, es consideraven capaços de fer el mateix amb menys recursos -formulació d’Irene Rigau- o fins i tot millorar-ho. Aquell austericidi -com a mínim en grau de temptativa- ens va portar al progressiu deteriorament dels serveis públics que encara patim avui dia i a la precarització i l’empobriment de la ciutadania. No va ser només mèrit seu evidentment, però, diguem que davant l’oportunitat d’immolar-nos, no s’ho van pensar dos cops.

El març de 2011 el país es concentrava per protestar per les retallades socials, era el moment de l’agitació social, de la ira contra els privilegis. 2012 va aconseguir canviar el focus de direcció i concentrar tota l’energia social en l’eix nacional. Hi havia un culpable i, miraculosament, no era qui havia empunyat les tisores ni tampoc les elits econòmiques i financeres. El culpable era a Madrid. Es van amagar les tisores al calaix i es va treure l’estelada. Ens enfonsem, desprenguem-nos del llast. A Madrid s’hi van posar bé, van treure la “rojigualda” i fins avui. Emocions, pantalles que passen, porres… De vegades, el meu Maquiavel interior em diu que tot això només ha estat un immens ninot agitat davant els ulls. Però no, no pot ser.

La vida grisa, la de les jornades no-històriques, acaba imposant-se. Sempre. Avui llegeixo que, des del 2010, el sistema educatiu ha incrementat l’alumnat en 62.939 alumnes. El nombre de docents ha ascendit en 329. A veure… dividim i… 191 alumnes per a cada nou educador. Ànims! Es pot fer igual o millor amb menys! El mateix 2010, el pressupost d’educació va ser de 5.317 milions d’euros i el 2018, de 5.066 milions, per cert, prorrogats al 2019, i tot això sense validar uns pressupostos estatals avantatjosos per a Catalunya. Es va considerar un luxe del qual en podíem prescindir per raons ideològiques.

O sigui que si ara es va a la vaga, doncs per mi endavant. La situació s’ho mereix. Ja va sent hora de reconduir les polítiques que ens han dut fins aquí. No m’importa gaire qui té més culpa o a qui he d’adreçar-me a protestar. Sincerament, ja no m’interessa ser exquisidament just. Els meus representants són els qui han de donar resposta. Com en una comunitat de veïns, si les excuses sovintegen excessivament, al final l’administrador de finques és substituït, per què? perquè sí, perquè és la seva feina.