L’escola rendida a Google

Un dels senyals inequívocs que estic envellint malament és l’esparverament davant situacions que el comú dels mortals troba normals, perfectament admissibles. A la meva àvia també li passava. Escoltava les notícies amb expressions de fàstic incontrolables que ens feien riure a tots els més joves adaptats al sistema. Tenia una estranya intolerància a la violència que la feia proferir insults a l’aire i escopinades a terra, mentre que per a nosaltres ja era habitual dinar amb relats d’atemptats i imatges de guerres. A mi, m’angoixa la tolerància a la incoherència. Que es pugui defensar una cosa i la seva contrària alhora i en el mateix sentit em desmunta els esquemes mentals assentats laboriosament als circuits neuronals. Em trobo indefens davant una onada de discurs descontrolat contra el qual no puc oposar les lleis de la lògica. Jo creia en elles.

Perquè, a veure, no havíem d’estar molt a l’aguait amb tot el que fa referència a les dades dels alumnes? a la seva privacitat? Hem arribat a un punt que muntar un aniversari es pot convertir en un turment burocràtic, per no parlar de penjar fotografies dels alumnes a pàgines web o llençar descuidadament a la brossa exàmens corregits d’anys anteriors. Tot això s’ha de gestionar amb una cura hospitalària, una discreció eclesiàstica. La llei de protecció de dades fa que emportar-se a casa uns treballs per corregir sigui un acte sospitós que cal manejar com una paperina de nitroglicerina.

Ara bé, si es tracta de la identitat digital tot és una altra cosa. A l’empresa Google o a les diferents plataformes de suport a l’educació se’ls pot donar tot. Tot. Regalat -precisament a elles que viuen i fan negoci de les nostres dades!- a canvi d’unes eines -útils però potser no imprescindibles- per digitalitzar les aules “gratuïtament”. L’historial escolar dels alumnes, els seus treballs, les seves converses, les seves qualificacions… Tot el pack pot acabar als servidors d’una empresa. Amb molt de gust els concedim qualsevol privilegi a canvi d’un programari que ens facilita la feina però que alhora ens la sotmet en part als seus paràmetres.

Reconeguem que, almenys en part, davant de les pantalles perdem bona part de la nostra capacitat de crítica. Ens embruixen; ens fascinen de manera molt semblant a com atrapen els adolescents i joves. Ens deixem fer. Però el problema és meu, ja ho sé. Probablement a vosaltres això us ha provocat un somriure com a mi me’l provocava la meva àvia.