Els gats, ciutadans no humans

En una iniciativa pionera a Catalunya, Vilanova ha declarat veïns de la localitat -ciutadans no humans- els seus gats del carrer. Els gats tenen una relació amb els humans bastant curiosa. Aconsegueixen pràcticament tants beneficis o més que els gossos però no sembla en absolut que s’hi hagin d’esforçar. El gos ens obeeix, ens llepa, suporta els nostres ridículs vestidets, les nostres esbroncades i el nostre afany per les seves femtes (que per al seu magí, deu ser un trastorn freudià força significatiu). Els gats no han fet cap mèrit en especial. La seva distància els fa interessants. No semblen necessitar-nos, no semblen ben predisposats a obeir-nos, en cap cas ens saludaran remenant la cua. El gat és millor que nosaltres, i ho sap.

Ara s’han guanyat el dret al respecte, a viure i créixer en les millors condicions possibles, a la llibertat pròpia de la seva espècie, a no ser maltractats ni explotats. Intueixo que ells no ho havien demanat. No m’imagino els gats rebaixant-se a reivindicar drets. Senzillament els ho concedim per una espècie d’admiració gratuïta, com li vam donar el Nobel de la pau a Obama abans que fes tots els mèrits possibles per no guanyar-lo. Em fa l’efecte que els ciutadans gats no tenen ni molt ni poc interès en la seva nova condició. Quan se n’assabentin no interrompran la seva revisió exhaustiva del pelatge ni un segon, no parpallejaran ni aixecaran la cella, ni se’ls estarrufarà cap pèl del bigoti.

Donar-los la condició de ciutadans és un intent desesperat per part dels humans per subsumir en les nostres categories l’ésser més independent del planeta. No hem pogut amb ell pels mitjans clàssics; l’ensinistrament ens deixa un regust frustrant. El gat segueix fent el que vol, maneja les relacions amb una exactitud en el pes dels intercanvis que ens pot entristir. No li importem. El nostre amor li fa el mateix efecte que la cotització del Dow Jones. És tot interès econòmic. Fes-nos cas! Mira’ns! Et donem el millor que tenim! En la seva divinitat el gat, absent, no es compadeix, no ens escolta, no se’ns adapta. Ells mai ens acceptarien en la seva societat felina, tenen una altra noblesa, una altra dignitat.

Per què els gats i no les gavines? o les cotorres? o les rates o les paneroles? Tots són animals, tots pateixen, tenen set i gana i són susceptibles de veure’s atropellats pels éssers humans. Ho veieu? Al gat li donem un estatus diferent. Ens mira i s’aparta de nosaltres sense estar espantat. Ens mostra la nostra petita naturalesa amb tota la cruesa. Li tenim por.