Peatge! “Caixa” i pagui!

Cada any podem mirar enrere i celebrar o recordar algunes dels fets o efemèrides que han succeït en els anys passats. Així podem fer memòria de moltes coses, tenim prou distància potser per que historiar jutjar en el context històric concret algunes decisions o fets que van succeir.

I cada any commemorarem aniversaris que amb més o menys intensitat han tingut presència a la nostra vida col·lectiva i ja no cal parlar d’aquelles de caire individual i privat.. Moltes i diverses, de bones i de no tant bones, de felices, de trencament....

Així si tinguéssim la possibilitat de traslladar-nos de nou a l’any 1969 el trobaríem farcit d’actes transcendents -o almenys així ho podem creure ara-. Si ampliem al màxim el nostre objectiu trobem que l’any 69 potser és recordat per molta gent per allò, per aquella simple frase de que és "un petit pas per a l'home, un gran salt per a la humanitat" que pronunciava Neil Armstrong, quan amb el mòdul lunar "Eagle" que va sortir de la nau Apol·lo 11, va trepitjar la Lluna. Els que tenim una certa edat recordarem el moment. El meu, en un bar de la carretera de Sant Martí Sarroca a la matinada veient-ho havent baixat encara de nit expressament de Font-Rubi. Hi ha més coses, l’actriu Sharon Tate és assassinada a Los Angeles per la secta de Charles Manson, fet que va commocionar el món de l’espectacle però també a la resta del  món per la seva crueltat. I també es va viure el Festival de Woodstock, a l’estat de Nova York que ha esdevingut un dels festivals de rock més emblemàtics i recordat de la història i per història també recordar que aquell 1969 s’envia el primer correu electrònic encara de forma precària....

Si tanquem una mica l’objectiu i ens situem a Espanya també hi ha algunes notícies que han tingut repercussions posteriors, el gener d’aquell any la policia mata a Madrid l’estudiant Enrique Ruano com conseqüència de les protestes, es declara estat d’excepció -el primer que es declara que afecta tot Espanya- es va mantenir fins al 25 de març. Es va voler fer veure de manera manipulada  que s’ha suïcidat llançant-se per la finestra de casa seva, aquest fet ara ha estat novel·lat per Javier Padilla que ha escrit “A finales de enero, la historia de amor más trágica de la Transición”

Al juliol del mateix any es produïa una decisió política que va condicionar la història del nostre país, Franco nomena el príncep Joan Carles de Borbó successor seu com a cap d’estat a títol de rei i amb el títol provisional de príncep d’Espanya, el seu pare, Joan de Borbó, renuncia a la possibilitat de ser rei i adquireix vitalíciament el títol de comte de Barcelona.... i fins ara que ja hem viscut un recanvi de rei... 

Si ens reduïm l’objectiu encara més i ens acostem a la nostra ciutat veure que al castell de la Geltrú s’hi instal·la el Museu D’Art Contemporani després de gestions fetes per la Diputació de Barcelona per conservar complerta i unificada la col·lecció. Es crea l’escola Sant Jordi amb una arquitectura que trenca els motllos de les construccions escolars del moment va ser dissenyada per l’equip d’arquitectura MBM (Martorell Bohigas Mackay).. Però segurament la noticia més important és que després de 23 anys al capdavant de l’ajuntament cessa l’omnipotent i omnipresent alcalde Ferrer Pi, el substitueix Miquel Benavent, canvi de persones però també de tarannà. Buf!

S’enderroca el Teatre Bosc i es suspenen els seguicis funeraris pels carrers de Vilanova. La mort en el seu ritual final deixava de ser un acte d’exposició pública

I encara tornem a obrir una mica l’objectiu i el situem sobre Catalunya alqunes, poques, dades sobre aquell 1969, surt a la venda el primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana que començava a omplir les prestatgeries de moltes cases. Esclata l’escàndol Matesa amb l’empresari Vila Reyes com a protagonista que van passar de fabricar mantons de Manila a telers que van protagonitzar el primer escàndol financer (conegut i reconegut) del franquisme amb la implicació de la cúpula financera del govern de Franco. Mentre però estàvem també per la cultura i el coneixement i la revindicació i es celebrava  la primera edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. I a  Ripoll, la primera edició de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. Se’n faran vint-i-cinc edicions fins al 1993.

I a on volíem arribar després d’aquest llarg recorregut recordatori: S’inauguren els tres primers trams d’autopistes a Catalunya. Dos de franc (Diagonal-Molins de Rei i Glòries-Montgat) i un altre, el primer a tot el país, de peatge (Montgat-Mataró).

Per tant fa cinquanta anys vam començar a pagar per circular per una part del territori, Montgat-Mataró en concret. Ara potser quan es compleix aquest aniversari la concessionària amb un gest de generositat podria haver pogut aixecar les barreres almenys el dia concret de la celebració (el passat 2 de juliol), o regalar un recordatori de la data, una moneda de les antigues pessetes o una postal del peatge inicial per exemple. També hagués pogut -potser s’hagués interpretat encertadament com una certa mostra de cinisme- en un moment determinat treure un pastís amb 50 espelmes i fer bufar al primer conductor que hi va passar –si és que encara segueix pagant- i un dels que hi paga ara i durant una estona repartir talls del pastís...

En fi que els del Maresme fa anys que paguen i com que sembla que la  l’empresa exploradora (Abertis) farà algunes obres s’allargarà la concessió i paga tu, paga jo i segons diuen el proper tram malmetrà espais de gran valor ecològic i paisatgístics, i seguir pagant....i pagant, Peatge! “Caixa” i pagui!

En fi no podem parlar de feliç aniversari (pels accionistes d’Abertis si que ho deu ser) sinó més aviat un cert cansament d’haver de seguir pagant.

Però parlar de peatges a algú del Garraf el porta a pensar indubtablement en el seu territori i també en la història de la “nostra” autopista que encara no té cinquanta anys però seguim pagant i ho haurem de fer durant molts anys més.

Autopista que cal dir que trenca l’aïllament del territori, això cal reconèixer-ho, però a un preu excessivament car.

De l’autopista del Garraf se’n va parlar molts anys i fins i tot i va haver dibuixos d’una carretera penjada sobre el mar... No van tirar endavant però van començar a foradar túnels, túnels com havien fet els besavis amb el ferrocarril, i ens van plantar l’autopista de peatge amb el consegüent debat per on havia de passar. Per l’actual variant? Estil rondes, per la famosa cota 125? (algú va fer diners fent al·legacions a 5.000 peles cada una).

Operació del govern de la Generalitat i de la Caixa que en aquell moment va ser força discutida i qüestionada pels passos pel territori i també per la qüestió del preus dels peatges que en no fer-se concurs per la seva concessió no van poder ser un factor de competició per decidir qui havia de fer les obres i obtenir la concessió...

Aigua passada. A l’any olímpic del 1992 es posa en funcionament amb una concessió que acabava el 2022 però en fer-se també per adjudicació directa a Aucat (filial d’Abertis) el tram de Sitges al Vendrell es va augmentar la data de finalització de la concessió al 2039 .... i els allargaments que veurem.

Amb poques alternatives de circulació més o menys ràpida i segura  ja que la carretera de les Costes segueix igual amb algunes millores, això sí, que es van fer fa uns deu anys i així doncs cal anar pagant i pagant si vol anar amb una certa rapidesa tot i que a determinades hores també s’embussa i et cobren igual...Només faltaria!!

Plataformes contra els peatges, campanyes “no vull pagar”, declaracions contundents de les nostres autoritats amenaçant amb prendre decisions dràstiques que mai arribaran, vaja una tot plegat una presa de pèl i una mica de polèmica quan a principi d’any s’apugen els peatges i després seguim igual pagant i pagant... Alguns ara fa cinquanta anys que ho fan altres menys anys però igual d ‘emprenyador.

Empipador sobretot perquè els partits de govern i oposició han anat prometent que quan governessin rebaixarien al peatge i quan arriben a governar es desdiuen ràpidament el que havien dit ...

Ja ho sabem oi?

És una vella i coneguda història.

És la permanent manera de mantenir entretinguts al personal....

En fi els aniversari deuen servir quan coincideixen amb dates emblemàtiques, per repassar el passat, concretar el present i imaginar el futur.

Així doncs amb cinquanta anys de peatges, podem comptar el que hem anat  pagant, podem veure un present amb poca satisfacció en la mobilitat i segur que tindrem un futur en que haurem de seguir pagant, almenys els del Garraf.

I tornarem a veure gestos i escoltar paraules d’indignació però en realitat res  de res..

50 anys fent “Caixa” barrera amunt i barrera avall, això sí van tenir el detall d’inventar-se el teletac per pagar sense haver de parar...

(In)Feliç aniversari peatge... tant de bo trobem la fórmula -ja fa quatre consellers que parlen de la vinyeta o d’un impost de circulació universal- que sigui més justa pels territoris i que eviti desequilibris innecessaris.

Segur que millor pel territori, i millor del país.