Finlàndia se’ns cau. Noves destinacions pedagògico-turístiques

Quan als informes PISA va aparèixer als primers llocs un país tan discret com Finlàndia, la comunitat educativa es va bolcar a observar què feien aquella gent que els permetia lluir per sobre dels altres. Com en un estiu polar, el sol no es ponia sobre les escoles finlandeses, el seu sistema era la pedra filosofal, el paradigma, la idea platònica perfecta de l’educació. Hi havia peregrinacions de docents per passar-hi quinze dies de formació d’on tornaven enlluernats, motivats i amb els dits del peu amputats per congelació, però feliços com creients confirmats. Quan comparàvem models educatius o propostes legals es feia en relació a Finlàndia, quan estudiàvem el calendari escolar miràvem el seu i quan compràvem mobles per a l’aula buscàvem fotos d’aules finlandeses.

I ara, precisament ara, dos de setembre, ens diu un franctirador suec -Gabril Heller Sahlgren- que no, que el model educatiu finlandès, res. Que hem estat fent el babau els darrers vint anys i que el que importa és justament allò que s’està deixant de banda: centrar-se en el professor i donar importància als exàmens. Que els seus veïns nòrdics estaven vivint de rendes del passat, d’una societat conservadora, formada i jove i que les mesures que tots hem copiat, en realitat, han marcat una tendència a la davallada en els seus resultats. Penso en el meu company de socials, que va tornar d’una d’aquelles expedicions polars amb les retines cremades i els cabells perduts en alguna glacera… La veritat, no sé com dir-li… Potser millor que no ho arribi a saber mai…

Treure conclusions en pedagogia acostuma a ser perillós per precipitació. Observar que un país treu molt bons resultats i concloure que hem de seguir el seu exemple en les maneres concretes de fer és arriscat fins a la temeritat. En primer lloc cal saber a què es deuen els bons o mals resultats. No és gens fàcil. Són multitud els factors que intervenen en el rendiment escolar. Massa sovint ho associem automàticament a allò que cau sota el nostre control: la càrrega horària, la metodologia, la distribució de continguts, fins i tot, la titularitat pública o privada s’ha adduït com a explicació de determinats resultats. No obstant, l’èxit escolar depèn en bona mesura de factors fora del nostre control directe: capacitat de les famílies per estar amb els seus fills, activitats extraescolars, motivació intrínseca, valoració per part de les famílies i de la societat en general…

A veure quina nova destinació vindrà a substituir Finlàndia. Tant de bo sigui Cuba, Illes Verges o Madagascar. Em faria il·lusió que m’hi enviessin a fer un intercanvi. I a veure quan podem presumir de tenir una destinació pressupostària que permeti afrontar justament tot allò que tothom hi està d’acord i que no cal anar a descobrir a l’altra punta de món. Uns edificis escolars moderns, ben equipats i ben mantinguts; una dotació suficient de personal a les escoles i un grau major d’autonomia per als centres. Perquè imitar ja és dolent, però fer imitacions barates…