Mutacions en el llibre de text

Fa exactament dos anys, ens fèiem ressò de les dificultats del llibre de text per mantenir la seva posició hegemònica en el món educatiu i per seguir sent un negoci atractiu. La reutilització organitzada reduïa el nombre d’exemplars venuts, els constants canvis legals escurçaven la vida útil de cada projecte i, per acabar-ho d’adobar, la pedagogia moderna desenvolupava una al·lèrgia al paper que s’estenia a cada curs per tota l’extensió de l’epiteli escolar català. Les primeres víctimes eren editorials petites, sense la capacitat d’inversió dels grans grups mediàtics, sense tentacles als despatxos governamentals.

Ara mateix, però, la llum al final del túnel ja és prou visible. Estem en aquell moment que ja busquem altre cop les ulleres de sol del cotxe perquè tornen els bons temps, el panorama que s’albira és esperançador per al negoci i, com sempre, més dubtós per als qui ens dediquem a l’ensenyament. La clau en aquests anys ha estat adonar-se que el canvi anunciat amb fanfàrries i focs d’artifici era terriblement superficial. La major part de la innovació pedagògica consisteix en un tristíssim exercici de digitalització i en una acceptació sense complexos de la banalitat de l’educació. Els continguts ja no són importants, els tenim en un clic disponibles al mòbil. Per desgràcia, -una evidència silenciada- portar una biblioteca de medicina a la butxaca no et converteix en metge; tenir tota la vikipèdia i l’enciclopèdia britànica al mòbil no fa ningú ni un gram més savi.

No obstant, quan els números no surten ningú crida al filòsof. Es recorre al paio del màrqueting, al qui detecta quina necessitat té el mercat i quina és la manera més lucrativa de servir-lo. La necessitat era clara. La mateixa de sempre. Presentar uns continguts prèviament seleccionats i escrupulosament ajustats a les directrius governamentals de manera atractiva, moderna i sense desgast per al professorat. Això era exactament el llibre de text. De tot el contingut que hi havia a la biblioteca del centre o del barri, en feia una selecció, en donava un resum amb esquemes, fotografies i alguna proposta d’activitat. Ara ja sabem com fer-ho de manera guai: llicències digitals. El món editorial ha trobat el jaciment, el pou de petroli, l’esperança en una nova mina d’or.

La llicència digital és apta per a tots els afectats per l’al·lergia al paper, no deforesta, és compatible amb una aparença d’innovació súper-xuli, li dona a qualsevol professor un curs fet, pensat, només falta l’aplicació -tal i com passava amb el llibre- i, molt important, no s’hereta, no es reutilitza. Tothom passa per caixa cada curs religiosament. A més, cap alumne es deixa els llibres a casa o a l’escola, sempre estan disponibles -una altra petita responsabilitat que ja no hauran de practicar-. La llicència digital és el model de negoci que es buscava: econòmic, rendible, fàcil, bonic, internàutic. Visca la innovació!