Els horaris potencien les desigualtats

A la vora del col·legi de quan jo era petit, hi havia una sèrie de poliesportius privats i municipals amb una demanda exhorbitada de classes de natació per a infants. Tothom sabia que a la meva escola el mètode per aprendre a nedar era heretat de les antigues repúbliques soviètiques. Amb una disciplina espartana, el nen aterrit era llançat a l’aigua d’on s’esperava que en sortís pels seus propis mitjans. Si s’hi resistia -maleït sentit comú- se l’agafava de mans i peus, es comptava fins a tres balancejant-lo i xof! Quan l’aigua li cobria el cap es deixaven de sentir els seus crits de terror. No es feia amb mala idea, ben al contrari, es creia que era la millor manera de perdre la por i començar a anar per feina. La brama va córrer pel barri fins que la major part d’alumnes quan arribaven al centre als sis anys ja sabien nedar. A efectes pràctics, la metodologia de l’escola era magnífica. A edats molt primerenques tots eren nedadors i després hi havia companys que arribaven a competicions de nivell. Podríem dir que els resultats de l’escola en natació eren magnífics i el centre se n’atribuïa els mèrits. Ara bé, el mèrit era compartit amb tots aquells poliesportius que ensenyaven amb paciència i mètodes més dolços a una gernació d’infants a mantenir-se vius dins de l’aigua. Qui ho va saber i s’ho va poder pagar, va tenir un rendiment escolar excel·lent, qui no; encara ara té la panxa plena d’aigua.

Avui dia passa una cosa molt semblant amb l’anglès. A cada poble i ciutat hi ha centenars d’acadèmies d’anglès i milers de professors particulars que actuen camuflats. L’escola ordinària planteja programes exigents, assignatures en anglès, batxillerats duals, exàmens de Cambridge… I els pares porten el nen a l’acadèmia. Pervers però efectiu. Hi ha classes en què aquest suport privat arriba al 90% dels alumnes. Hi ha altres centre en què la capacitat econòmica és menor i no arribaran al 10%. Després, els resultats de les escoles són diferents.

Ens agradi o no, la capacitat econòmica de la família condiciona els resultats acadèmics dels alumnes. Era cosa sabuda, les estadístiques fa anys que adverteixen que l’origen social dels pares és la variable més important a l’hora de predir els resultats d’un alumne. Allò de la família humil i sense estudis que portava el seu fill fins a la universitat ha caducat. L’ascensor social està avariat. Els fills d’universitaris amb mitjans econòmics prosperaran, els altres… no tant.

Curiós que ara es posi el focus en la jornada intensiva. Lògic, però curiós. Fer les classes fins a les dues o les tres, multiplica les possibilitats de fer extraescolars per a uns alumnes i de no fer-ne per a altres. Els que poden, fan anglès, un reforç de matemàtiques, tennis, teatre i visites regulars al seu coach emocional. Els que no poden permetre’s tanta generositat es queden a casa amb el mòbil o la play. És refotudament clar que si l’escola s’allarga fins a les cinc, les diferències disminueixen. Si s’aprima el temps lliure, s’aprimen també les diferències que genera. L’horari crea desigualtat? No em sembla del tot just, la desigualtat evidentment ja hi era. Tornar a les classes fins les cinc no l’eliminarà, ara bé, pot ser un fre, un factor d’igualació a tenir en compte. I no estem per llençar res que ens ajudi a la igualtat.