Adoptar la vocació de mestre

Les dades són les mateixes i sorgeixen d’un estudi de l’OCDE sobre el professorat. Els titulars són lleugerament diferents. La Vanguardia titula: “Profesores en España: menos vocacionales y peor formados”. Apa! Ja la tens! El professors, com gairebé sempre, arrossegant la seva fama d’ineptes ganduls paràsits del sistema. Un titular estúpid perquè “menys vocacionals” que qui; “menys formats” que qui; menys que la resta de treballadors d’Espanya? no, tots vam anar a les mateixes escoles i universitats. En fi, titular fàcil que genera l’adhesió irreflexiva de molta gent. La mateixa OCDE, per al mateix estudi, encapçala: “Els països han de fer la professió docent més atractiva econòmicament i intel·lectualment.” Mira, no sé per què però per un cop em quedo amb l’OCDE, no em passa gaire, ho reconec; els he criticat sovint i em fan una ràbia visceral pel fet de ser un organisme estrictament econòmic que s’atribueix capacitat d’influència en l’àmbit educatiu, però en aquest punt -interès personal a part- apunten a solucions, no a culpables, i això sempre és saludable.

Em temo que a casa nostra el primer és la clatellada. No només cap als mestres i professors, em sembla que és un hàbit força generalitzat. Abans de pensar, apallissar. Els problemes s’han d’estovar a garrotades; si no crides, no t’escoltaran; si no et mostres negatiu i incisiu contra algú és que estàs divagant, que no dius ben bé res, que no et mulles. La crítica intel·lectual, l’intercanvi d’idees sincer sense posicionaments inamovibles és una pràctica abandonada de fa temps per amanerada i sospitosa. El dubte saludable, la complexitat és símptoma de debilitat i la debilitat no es perdona. Pit i collons!

No obstant, culpabilitzar no porta mai enlloc. Si hi ha un nombre de professors que entren a classe sense haver estat aquesta la seva tria vocacional, prou pena tenen, us ho asseguro, per a ells la feina ha de ser duríssima. El cert és que si llegim l’article de La Vanguardia, unes línies més endavant reconeix que la majoria dels professors i professores de primària sí que van triar aquesta professió com a primera opció. I si ens adonem de com funciona el mercat laboral en relació a l’educació secundària el tema és transparent. Quants enginyers van triar estudis per fer de professors? Quants biòlegs o físics o economistes? És obvi que molts professors de secundària primer volien exercir alguna feina més relacionada amb els seus estudis i, només en segon terme, de vegades fins i tot empesos per la poca demanda, es van plantejar l’educació com a sortida professional. Per a alguns ha estat una vocació tardana. Primer van treballar en empreses i després, fugint d’un ambient potser poc amable, es van decantar per l’educació. Sovint, aquests aporten a les escoles un suplement d’energia i de realisme molt necessari.

I no oblidem que la vocació o les ganes o la motivació -diguem-li com volguem- no apareixen per inspiració divina. Les persones ens volem dedicar a feines que ens permetin una seguretat econòmica i que ens estimulin intel·lectualment. L’enginyer vol construir ponts i trencar-s’hi les banyes, l’historiador vol descobrir processos amagats en el passat, el biòleg investigar o intervenir en el medi… El professor ha de renunciar a un nivell de vida que per estudis podria assolir i, a més, a enfrontar-se als reptes professionals que, per formació, li pertoquen per agafar-ne uns altres que ben bé ningú sap com resoldre. No és poca cosa.

La docència és una vocació adoptada, vicària, però és que no pot ser d’altra manera. D’aquestes vocacions secundàries no necessàriament en deriven professionals poc motivats o deficients, no té res a veure. De vegades, qui tenia una idea idealitzada de la infància aterra a una aula i llangueix ràpidament en veure la magnitud del caos, i d’altres que no havien pensat mai seriosament dedicar-s’hi, s’hi animen en veure precisament el repte que suposa avui dia intentar educar, intentar ser útil als joves.