En diuen pin parental

Visca la llibertat! Fora les imposicions! Si a l’escola els ensenyen als seus fills continguts que als pares els semblen inadequats, doncs s’hi neguen i punt, que són els pares home! Alguna cosa tindran a dir-hi en això de l’educació! A més, actuen en legítima defensa contra l’adoctrinament que s’impulsa des de l’escola! És d’una lògica de feromona esclatant. Si com a pares els desagrada que el centre eduqui els seus fills en educació sexual, senzillament, s’hi neguen. De la mateixa manera, si fossin una família amb profundes conviccions veganes, exclourien els seus fills de les classes de nutrició, si creiessin que la terra és plana, de les d’astronomia, si fossin antisistema de les d’emprenedoria, si fossin antivacunes o fumadors d’opi, taurins o antitaurins, ecologistes o negacionistes del canvi climàtic, en qualsevol cas, els agrada tenir l’última paraula i afirmen tenir-hi dret.

Per descomptat que els pares tenen tot el dret a educar els seus fills en les seves conviccions, fins i tot, tenen l’obligació de fer-ho. I com? A casa seva, a l’hora del sopar, en converses d’aquelles que no sempre són prou freqüents, apuntant-los a catequesi o a ioga, anant a recollir plàstics a la platja de Coma-ruga. I l’escola? L’escola és una societat miniaturitzada on els nens i joves practiquen i creixen per ser adults. No és un conjunt d’individus aïllats que haguem de tractar d’un en un en totes les seves particularitats, gustos i capricis, fins i tot en aquells que no incideixen en l’àmbit de l’aprenentatge. No tindria sentit. L’arrel del problema està en la confusió entre l’àmbit públic i l’àmbit privat. Els pares eduquen en l’àmbit privat, però l’escola és una institució pública, regida per normatives que emanen de parlaments democràtics. El problema seriós rau en l’intent de desdibuixar l’esfera pública apel·lant a un dret inexistent des de l’esfera privada. Seria una collonada més de la ultradreta Varon Dandy si no fos que apunta a la línia de flotació dels sistemes democràtics, a saber: quan la majoria dicta lleis que no m’agraden, em toca complir-les igualment. La democràcia es basa en el consentiment de tots a respectar el que es legisli des de la majoria, seguint les normes del joc. 

Sempre sobta que els partits que amb més cridòria apel·len a l’obediència a les lleis, siguin aquells que els mostren menys respecte. Si no els sembla bé algun aspecte de l’educació dels seus fills, benvinguts al club! A mi em surt un herpes cada cop que entren a l’aula els d’educació financera! Que pensin que poden promoure iniciatives democràtiques, incloure-les en els seus programes electorals o participar en els consells escolars.

Però molt em temo que no es tracta ni d’educació, ni tampoc dels seus fills. Només es tracta de fer soroll altre cop amb temes educatius. Utilitzar l’escola com a excusa per alçar la veu -com amb la llengua o l’adoctrinament polític- en el seu hooliganisme polític de vol gallinaci.