Hòstia! Pilotes!

No paro de sentir-ho. A vosaltres no us passa? A mi em persegueix tothora, a tot arreu; sempre hi ha un adolescent a punt de repetir-ho: “Hòstia! pilotes! Què en són de bones! M’encanten!” I així tot el dia. Arribo a casa, on també hi viuen adolescents, i torna-hi amb la cançoneta. “Hòstia! Pilotes!…” Al final me la faran avorrir.

He intentat reflexionar sobre el seu èxit. Per què els seus missatges corren com la pólvora? Per què el seu autor és una celebritat a Youtube i a Instagram? Per què captiva tant als altres nois i noies? Què el fa especial? Al cap i a la fi, de bajanades en deixen anar tots i cadascun dels joves de Catalunya a raó d’uns tres-cents megabytes per segon. Són experts mundials en crear ximpleries, en riure’s del mort i de qui el vetlla.

No sé què en diran els experts en comunicació, però a mi em fa l’efecte que el xaval -Miquel Montoro per si el voleu buscar- té un punt fort indiscutible. És autèntic. No sembla estar actuant per a una càmera, no força el discurs, no es maquilla, no es disfressa, no exagera. És així -o això ens fa creure-, tal qual. I el cert és que tots els joves adoren l’autenticitat. La busquen per a ells mateixos, se l’estan forjant, se l’estan guanyant no sempre amb èxit. És el seu camí cap a la maduresa. Per això veure algú transparent, honest absolutament, els guanya, els provoca una certa admiració.

D’altra banda, el Miquel fa riure. Fins i tot seguidors estrictament castellanoparlants, mesetaris de soca-rel, el segueixen i els fa riure tot i que no n’entenguin ni un borrall. Les rialles també expliquen l’èxit. Els adolescents riuen per qualsevol cosa -diu el tòpic-. Però què té de graciós? És graciós perquè és singular. Probablement no hi ha cap company dels nostres fills que s’assembli al Miquel. Els adolescents perden moltes energies en seguir un corrent majoritari, o acceptable almenys, de vestimenta i de parla. En canvi, el nostre Miquel no parla com ells de cap manera, ni es vesteix amb un look estandaritzat dins la correcció. En Miquel és un friki. Dit per a persones grans: en Miquel es presenta com un rústic. Un Isidru. En part fa riure, però en part, se n’enriuen. I això ja no és tan agradable.

En Miquel havia patit assetjament al seu institut. No sé si una part del seu èxit en xarxes no beu de la mateixa font. I consti que si fos així, la culpa no seria teva, Miquel, si no dels qui et miren, dels seus valors, del seu esnobisme.