Una nova llei per acabar amb la segregació! Visca!

Alegrem-nos germans! Exultin de joia tots els ciutadans! Que repiquin les campanes sense parar dia i nit! Ens ha nascut una nova llei educativa! Al·leluia! Encara que la família legislativa en educació tingui fa dies el carnet de família nombrosa sempre és motiu de satisfacció donar la benvinguda a un nou fill. El vuitè des de 1978, any del referèndum de la constitució espanyola. Surt a una llei educativa estatal cada cinc anys i tres mesos. Si li sumem la llei d’educació de Catalunya llavors serien nou i parlaríem d’una llei educativa cada quatre anys i vuit mesos aproximadament. Això significa que probablement no hi ha cap espanyol nascut després de 1975 que hagi completat els seus estudis seguint el patró marcat per un sol text legal. I aquest fet ens porta a pensar que la importància, la significativitat que han tingut per a la societat aquestes lleis efímeres, haurà estat més aviat minsa.

L’última, la que va concebre el trapella d’en Wert, va néixer com la Bella Dorment, amb una maledicció a sobre. Els seus pares no és que s’oblidessin de convidar a una persona en especial, és que no van convidar ningú. El seu bateig va ser exclusiu per als membres de la família més propera i clar, les malediccions que li van caure a sobre eren abundoses i, amb el temps, impacients. Al bateig de la llei Celaá em temo que tampoc hi assistirà tota la cort. Hi anirà segurament ERC per coincidència -momentània i accidental- d’interessos. Hi assistirà Podemos  per necessitat. Però, la banda de la família més, diguem-ne, rancieta no sembla que tingui previst presentar-s’hi. Apostaria més aviat que prepararan les seves pròpies malediccions per a quan puguin fotre-li mà. Va, vinga, un euro a que quan guanyi les eleccions el PP -amb coalició amb qui sigui- deroga la llei Celaá en menys d’un mes. Qui s’hi apunta?

I altre cop a bellugar els gerros i la decoració: la religió cap aquí, la religió cap allà. On posem el Cristo ara? La ciutadania entra, la ciutadania surt. On és aquell llibre que veníem fa cinc anys? Ostres! i el representant de l’ajuntament en el consell escolar! Apa! Torna a les reunions de les escoles! Quina llauna!

Ara el mantra sagrat és la lluita contra la segregació. Em deixa perplex. Qualsevol marcià que ens observi amb els seus ulls al final d’unes trompes cargolades pensarà que el principal problema de segregació es dona a les escoles. Semblaria que les escoles són el problema social del món, els agents segregadors per antonomàsia. Si solucionem la segregació escolar ja no hi haurà segregació enlloc més! Ja no segregarem persones pel fet de ser migrants! Ja no pagarem religiosament al trapella de l’Erdogan per retenir gent de manera inhumana, ja no s’ofegarà ningú a la mediterrània, ja no segregarem per raó de sexe a les feines… Res tu! Era l’escola! No era un agent de socialització i de convivència, no! Era un antre de segregació i calia intervenir-hi! Clar que intervenir en l’escola dona ressò a totes les famílies del país i, a més, és possible. En canvi, lluitar contra la segregació de veritat mostraria fins a quin punt patètic arriba la impotència dels nostres governs.