Dia 8. Mirades

Són les onze del matí enfront del Condis de la Rambla a Sant Sadurní d’Anoia. Un home gran surt amb el seu carro i es troba amb un altre home, més jove, que entrava. Es saluden amb familiaritat des d’una distància prudencial. L’home gran es queixa que la mascareta que li ha fet la seva dona li pressiona l’orella dreta. Però no se la treu. El jove li diu que un drap davant de la cara tampoc fa gran cosa. El gran ja ho sap, assenyala el seu cap amb un dit: se sent protegit i, a més, tothom en porta. És tot psicològic. Es pregunten com estan, com va tot. El vell exagera i diu que quan torni a veure els nens ja hauran crescut. El noi ja haurà tornat de la mili; no, no hi va, que s’està a casa. La nena ja festejarà; sí, pare, per internet. S’acomiaden. No es toquen. Se’ls fa estrany, però quin remei els queda. Es miren, contents d’haver-se trobat i alhora continguts, un pel tibats, estranys. Els ulls transmeten més que mai. La mascareta segurament hi ajuda.

Dins el súper, la caixera està en mode multitasca. Passa articles pel lector de barres com sempre, cobra com sempre, però a més a més adverteix els clients que es possin guants, procura que no se li n’escapi cap, crida l’atenció a una clienta que volia comprar quatre capses de guants; es posa autoritària i li’n cobra només una, les altres les torna a la prestatgeria; sent una veu de fons que pregunta per la marca del cafè, crida que s’apropi, que no la sent, i segueix passant articles per davant del lector protegida per una mascareta i un tros de plàstic transparent que se’m fa ridícul, la veritat. Els seus ulls estan cansats, petits, enfonsats. Gràcies.

Quarts de dotze davant la farmàcia. Una dona gran carrega una caixa de cartró voluminosa Rambla amunt. En un moment, se li escapa d’entre els dits i cau a terra. Un altre vianant que se la creuava té un moviment reflex, s’apropa, s’ajup i li recull la caixa. S’ha saltat totes les normes de convivència actuals, s’ha apropat i ha fet contacte amb objectes aliens. Inevitablement es troben les mirades. Durant unes dècimes de segon, uns ullets petits s’allargassen, brillen. Per sobre de la inevitable mascareta es dibuixa agraïment, neta alegria confiada.

Sota les distàncies, sota la prudència, sota les mesures de seguretat que tots hem de seguir, continua latent la vida de cada dia, la familiaritat, l’emotivitat, l’afecte. Apareix en les mirades. Ara es veuen millor. Us les recomano totes. Ajuden a mantenir-se ferms.

Cuideu-vos.