Sobretot que no es relaxin!

Al consell escolar de l’estat, el màxim òrgan consultiu, li han semblat molt oportunes les classes telemàtiques i l’imperalisme desfermat dels deures. Que les escoles tanquin és un problema, però, per a aquesta gent es veu que és molt important evitar que els alumnes es relaxin. Està molt bé. El país està en estat d’alarma, els pares confinats o treballant amb por d’un contagi, a la tele es parla de guerra i es compten morts, els avis ni veure’ls, ells no poden sortir ni a llençar la brossa, però el que preocupa als membres del consell és que els alumnes es relaxin. Clar, és que la relaxació és un dels grans perills de la infància i l’adolescència. Són tants els casos que han d’atendre els psicòlegs i psiquiatres de menors afectats per una relaxació sobtada! Fan patir tant quan es relaxen! La relaxació no és desitjable, cal fugir-ne. L’escola ha de continuar com sigui per evitar aquest perill!

Es veu que els angoixa que algú pugui viure tranquil. Es tractaria d’ensinistrar els infants i joves per a un món estressant, per sobreviure a nivells de tensió fora del comú sostinguts en el temps. Són els mateixos que tremolen quan arriben les vacances d’estiu i veuen dos mesos per davant sense cap obligació. Són els prescriptors de deures impenitents, una espècie molt perillosa que en el món tecnològic ha trobat un nou nínxol de creixement. No se’ls ha acudit recomanar que els nens i nenes puguin sortir de casa una hora al dia a passejar. Era una recomanació fàcil de fer, només calia seguir les directrius de l’OMS. No obstant, no els ha degut semblar prou productiva, i, en canvi, evitar la relaxació, mantenir un nivell d’estrès xulo, no fos cas que amb el que es viu no en tinguessin prou, sí que els ha semblat que era el més convenient per a la seva formació. No sé què haurà de passar per a que el consell escolar recomani calmar la tropa, quin desastre natural podria fer aconsellar que s’oblidessin del curs, dels resultats, dels deures i dels temaris i es dediquessin a viure, que no és poca cosa.

Suposo que es pensen que durant el curs normal els alumnes estan en tensió, preocupats pels seus resultats, nerviosos per si el professor no arriba a donar els últims temes del curs. Suposo que es creuen que la situació normal és que a les aules d’aquest país s’acaben els temaris i s’està en un ambient competitivament productiu. Quina decepció si algun dia posen els peus a qualsevol curs de secundària i observen els nostres estimats alumnes asseguts amb els peus a quinze metres i el cap mirant al sostre, els esbufecs, l’alegria per perdre dies de curs amb motiu d’una vaga… Tot això que ara sembla que es vol conservar com sigui és exactament la part menys important de l’educació. Potser aquesta experiència servirà a algú per adonar-se’n.