Esperant el sol

Les previsions i mesures anunciades de cara a assegurar un inici de curs segur i presencial van defallint a mesura que passen les setmanes. Tant de bo m’equivoqui però fa la sensació que estem esperant el juliol i l’agost, a veure si amb un estiu tòrrid el virus s’esmorteix i el quinze de setembre passem tots amb una mascareta de paper, un sabonet, molt voluntarisme i un copet a l’esquena.

Al maig es deia que el curs vinent seria a mitges presencial i en línia. Aquesta idea no va prosperar perquè no soluciona la funció principal de l’escola, la custòdia dels menors. A principis de juny, el propi president assegurava que s’haurien de triplicar les aules, la qual cosa significaria automàticament triplicar el professorat. Després la fórmula es va reduir a una duplicació que encara semblava molt ambiciosa. Tinguem present que segons dades de la Generalitat, a l’inici d’aquest curs érem 72.535 professors en ensenyaments obligatoris; d’aquests, n’hi haurà que no es reincorporaran al setembre per pertànyer a grups de risc: edat avançada, malalties cròniques i altres. També n’hi haurà que es jubilaran i altres que tenen una reducció de jornada. A hores d’ara, USTEC-STES està demanant un increment de plantilla de 44.500 mestres, aproximadament un 60% més del total. Molt lluny ja de multiplicar per tres o per dos, multiplicaríem per 1,6. Fa pocs dies, la consellera Budó parlava de 9000 professionals, però aquesta xifra, més aviat modesta proporcionalment,  no ha estat en absolut confirmada pel senyor Bargalló que encara no s’ha compromès i sembla fer mans i mànigues per esprémer fins a l’os les estructures escolars. Aquest dilluns 22, les escoles de primària franceses obriran sense les retriccions que aquí s’anuncien per al setembre. Haurem d’estar molt atents al recorregut d’aquesta decisió perquè podria marcar decisivament la nova normalitat el curs vinent. A veure fins on arriba aquest moviment en decrescendo.

S’ha parlat del quinze de juliol per anunciar les places que s’ofertaran i el mecanisme per cobrir-les. Difícilment es pot dilatar més si tenim en compte que a efectes pràctics només quedaran dues setmanes per a l’inici de curs. Fins llavors, les autoritats estaran mirant per la finestra desitjant sol i calor i amb l’orella enganxada a la ràdio a veure si el departament de salut dona el més mínim senyal de tranquil·litat per agafar-s’hi com a taula de salvació. Calculant en mínims. Podria passar que s’anunciessin tres mil o quatre mil, fins i tot cinc mil incorporacions i que no signifiquessin gaire més que mantenir la plantilla o un augment residual motivat també per l’obertura de nous instituts. Ara els toca fer allò que Mariano Rajoy descrivia tan bé: “De vegades la millor decisió és no prendre cap decisió i això també és una decisió”. Admirable. Després vendran números i procuraran que no hagin de fer-se realitat perquè no són possibles. Senzillament no ens ho podem permetre. La nostra imatge de país hauria de començar a posar-se en revisió.