Però si no tot va bé, la culpa serà vostra

Anem a veure, això és tot molt fàcil, només cal seguir les instruccions clares i precises que tenim publicades i tot anirà bé.

L’infant es desperta com qualsevol altre any, fa el ronso, dona mitja volta i quan ja percep que estem al caire del col·lapse es lleva. Si no hi ha cap esternut, ni estossegada, ni tampoc li cal mocar-se podem estar tranquils. Si apareix un d’aquests símptomes, no val embotir-lo de Dalsy i plantar-lo a l’escola com si res, no siguem tramposos. La veritat és que això ja no valia abans, en la vella normalitat, però ara que tots estem més conscienciats i més solidaris, ara que gràcies a aquesta crisi hem millorat com a persones perquè de totes les crisis se n’aprèn alguna cosa, ara, això, ja no passarà.

Pot passar que necessiti un transport per arribar a l’escola. La gent urbanita pensa que el metro i l’autobús són problemes exclusivament seus, que als pobles els nens van a l’escola al camp, xiulant, cavalcant una cabra. La realitat és que als pobles la necessitat de transport acostuma a ser superior per arribar a l’institut o al centre on fan la modalitat professional que l’alumne havia triat. Els nens i les nenes viatjaran seguint els protocols establerts per al transport públic. Fàcil. Els alumnes, si l’autobús va ple, ocuparan tots els seients sempre amb la mascareta posada. Es barrejaran per edats, per grups i per pobles, però això no té cap importància perquè el protocol del transport ho permet.

Quan arribi a l’escola se li prendrà la temperatura -si no ho han fet ja a l’autobús- i si supera el topall el retornaran a casa seva i haurà de fer-se un PCR. A partir d’aquí seguiria el camí marcat des de les autoritats sanitàries. Si supera l’obstacle, haurà de seguir uns caminets marcats a terra per arribar a la seva aula sense barrejar-se ni contactar amb cap altre alumne d’un altre grup. Això, a l’escola, és molt perillós perquè perdríem la traçabilitat, però al transport no cal perquè el protocol ho diu. Als patis també hauran de mantenir-se dins el grup, al menjador i a tot arreu. Estigueu alerta perquè aquests protocols tenen una vida curta, diguem que és major el període d’incubació d’un virus que la durada en vigor d’algun d’aquests documents, o sigui, que s’ha de ser prudent a l’hora de fer afirmacions rotundes sobre què s’ha de fer o com s’ha de fer.

Sortiran de l’escola i tornaran a agafar l’autobús o el metro. Insisteixo que aquí la barreja no és important i baixaran a la parada de la seva acadèmia d’anglès. Allà hi haurà uns altres caminets que portaran a unes altres aules amb uns altres grups que entre ells no podran tenir contacte.

Finalment tornaran a casa, l’espai segur per excel·lència, on es retrobaran amb els seus germans i pares. El germà gran fa unes hores al Mercadona però ara ve de l’entrenament de futbol; la mare és professora d’anglès en una altra escola i ha recollit durant el dia mostres de virus d’unes quatre-centes boques diferents. El pare és taxista, feu números. No faran la trobada amb tota la família el dissabte perquè serien dotze i no és “plan”, si es constituïssin en grup escolar podrien ser fins a trenta, si es registressin com a empresa, uns centenars, però com a família o com a grup d’amics, no, és el protocol.

No hi ha cap protocol que obligui els diferents protocols a ser coherents entre ells. Ja seria massa. Però si els contagis es disparessin -que espero i desitjo que no- la responsabilitat seria nostra, que per això serveixen els protocols. O què us pensàveu? Que seria per no haver contractat prou professors, no haver trobat espais i no haver concretat res fins quinze dies abans?