De pares i mestres

-Papa, papa, papaaaa….

I no és que no li vulgui fer cas, pobre home. És que està pendent que el germà petit no se li caigui del tricicle, de col·locar-li bé la mascareta i d’una trucada pel mòbil que l’està emprenyant. Ell ha sortit a donar un tomb per les vinyes amb la canalla però la realitat mai és tan idíl·lica com a les comèdies romàntiques.

-Papa, papa, PAPA!!!

Res. No hi ha resposta. Només una mirada de cua d’ull per comprovar que no passa res greu. Si no està en perill, no es troba malament o no munta un espectacle desmesurat, obtenir el grau d’atenció que el satisfaria, ara mateix, sembla força difícil. Al final, opta per dir-ho i ja està, potser el missatge tindrà prou força com per atreure l’atenció del pare.

-Mira què bonic papa, sembla un cel dibuixat!

El pare no pot deixar anar el mòbil ni tampoc el tricicle, de manera que durant uns breus segons es mira el fill gran, es mira el cel i diu

-Sí, molt bonic

I torna a la conversa telefònica: “No, no, demà ha d’anar-hi l’Huguet, jo no puc!”

No sé com ha pogut veure un cel dibuixat. No sé com els dibuixa. Avui fa un dia d’aquells que el cel és més aviat una llosa de núvols plans que només deixen un sòcol estret de blau a la línia de l’horitzó. Aquest blau, certament és molt bonic i contrasta amb el gris i amb la pesantor de l’ambient. És un judici estètic, ha caigut en un mal moment i no s’ha pogut recollir, però té la seva importància. Per a ell, aquell cel és bonic. Jo no ho puc entendre però és així. En aquests moments penso que tinc un estrany privilegi agredolç. Com a pare em passa exactament el mateix que al senyor que menava el tricicle. Segur que centenars de petites ocasions de conversa, d’interès, de coneixença m’han passat per alt per culpa de les presses i les urgències absurdes. En canvi, com a educador, em dedico professionalment a recollir tots els moments que puc d’aquesta mena, tot el que es pot espigolar, totes les idees bones per subratllar-les i les no tan bones per a que els donin una altra volta. És una de les coses més boniques d’aquesta feina, trobar-te amb infants i joves, amb el seu pensament i amb els seus assajos, errors i encerts. poder dedicar-los un temps. Són moments com si els haguéssim dibuixat. Però, perdoneu-me, no són els meus fills.