Deixeu-me insistir

El problema és que tothom qui s’està mirant el melic es pensa que està observant els alumnes i, encara que no els vegi, que se li escapìn, que topi amb ells de nassos o que hi ensopegui a cada passa, no s’adona del que està succeint i persevera estoicament en el seu error.

Hi ha molta pedagogia i molta pràctica educativa que no és altra cosa que una contemplació onanista de metodologies poc acreditades, interessades, aberrants, il·lògiques o tecnooptimistes. Molta praxi destinada a omplir l’Instagram de l’escola, a implementar qüestions que només són esquers publicitaris -intel·ligències múltiples, aprenentatge basat en projectes, gamificacions, flipped classrooms…-, molt interès de determinades companyies a entrar a les aules enteses definitivament com a mercat potencial, oportunitat de negoci encara verge. Molta innovació sense cap objectiu clarament explicitat que no sigui la mateixa innovació. Innovem. Per a què? Per ser innovadors. Ah! És clar! I per dues raons de tipus religiós -que s’han de creure com a dogmes de fe sense cap altra demostració- que a base de ser repetides constantment, acaben esdevenint veritats evidents vacunades contra el virus de la crítica: La primera: els nens i joves d’avui dia són diferents (i els del segle vint eren diferents dels del segle dinou, i els de la postguerra diferents dels del Baby-boom, i els de la segona república diferents dels del trienni liberal…) La segona: el futur és ple de feines i tecnologies desconegudes i, per tant, els continguts que estem ensenyant són obsolets d’entrada. Però tots tenim l’experiència que els bons professionals s’han adaptat millor a les TIC, que una bona preparació prèvia ens ajuda a entomar qualsevol canvi en el futur. Fins i tot l’avi, que va néixer en temps del gasogen, ara fa les classes d’estiraments del casal connectant-se a tecnologies que a la seva escola no es van somiar mai. 

I si mirem els alumnes? Mai he sigut gaire amic de les proves internacionals de rendiment, ara bé, si any rere any els resultats són inferiors… Potser sí que ens estan indicant una tendència. Els resultats de les proves TIMMS del 2019 ens donen uns nivells d’assoliment matemàtic i científic a quart de primària mediocres. És una mala notícia. Però la notícia realment preocupant és que són pitjors que els de 2015. Per cert, resultats inferiors a la mitjana espanyola, la qual és inferior a la mitjana de la UE, que també és inferior en conjunt a la mitjana dels països de l’OCDE.

Potser va sent hora d’empassar-se l’orgull patri i mirar què estan fent a Castella-Lleó, a Madrid, a La Rioja o a Astúries per treure’ns una colla de punts d’avantatge. Els seus alumnes en saben més. És la crua realitat. De moment, no caldria anar fins a Finlàndia. També tenen una Escola Nova 21? També aposten per les pedagogies que mediàticament triomfen aquí?

Clar, això només si estem disposats a mirar els alumnes. Si el que pretenem és seguir fent-nos selfis de súperpedagogs amb programes a mida per als nostres melics, llavors res, endavant.