El malestar docent explicat al públic general

Imaginem que el futbol ha acabat per fer-se l’amo i senyor de les nostres vides, crec que no ens costarà gaire. Que tot el que es fes en el període infantil i juvenil de la vida d’una persona quedés reduït a entrenar, preparar-se i jugar a futbol. Res més. Per a cobrir aquesta titànica tasca hi hauria un exèrcit d’entrenadors que cuidarien els seus equips, els ensenyarien estratègies, treballarien la seva preparació física, procurarien generar bones dinàmiques de grup, practicarien sistemes defensius i habilitats individuals per tal de tenir els millors jugadors possibles.

Les bones classificacions a les competicions són el reflex d’una bona feina durant l’any. Tant jugadors com entrenadors es troben naturalment compromesos amb els resultats i amb els entrenaments, un bon resultat beneficia el grup i beneficia el jugador en concret. La conselleria de futbol procura que tothom tingui camps, vestidors, pilotes, àrbitres els dies del partit i, per descomptat, que no quedi cap grup sense el seu entrenador o entrenadora. El sistema genera un munt de bons jugadors de futbol, algunes estrelles i només uns quants queden a un nivell relativament més baix; són capaços de jugar, però la seva estructura física no és la idònia o bé no tenen cap interès en ficar la piloteta en una porteria -ja veus tu quines rareses-.

A l’estiu, els entrenadors són convocats a cursos de formació en els quals, des de fa uns anys, curiosament, no es parla mai de futbol. Són programes curtets que imparteixen, entre divertits i condescendents, unes persones anomenades experts. Per ser expert és obligatori no haver estat mai entrenador. Pot ser economista, empresari, psicòleg, nutricionista, youtuber o qualsevol altre ofici. però mai, insisteixo, mai, haver dirigit un equip de futbol. Hi ha sessions sobre com entrenar des de casa amb un ordinador; hi ha uns programes molt interessants sobre jugar a que jugues, no pas a futbol o a parxís, sinó jugar a jugar, així, en abstracte. Clar, si tothom assolís una competència general en jocs, sense haver jugat mai a res, podria jugar a qualsevol cosa. Brillant. També hi ha sessions centrades a cuidar les emocions del jugador i respectar el seu ritme de joc. Si en Joan camina per la banda és millor deixar-lo i alentir la jugada. Fer-li veure que ha de córrer, que suar és un fet natural del qual no ha de tenir por, podria violentar la seva fràgil psicologia. Les més celebrades són les sessions en què s’ensenya a programar una temporada sense conèixer els jugadors ni els equips rivals. Cada jugada, cada xut, cada falta comesa ha d’estar prevista i assajada prèviament. Avaluada independentment del seu resultat segons la intenció, l’interès o com ha reflectit la capacitat de jugar a jugar. Res no s’ha d’executar sense haver-ho entrenat abans. Aquest pressupost abstracte ha d’omplir centenars de formularis de llenguatge complex que absorbiran hores i hores dels entrenadors -però és igual perquè de fet els jugadors estan entrenant des de casa amb el mòbil-.

Al cap de cinc temporades tothom veu clarament que els resultats són negatius. Els equips de la regió perden categories, perden posicions d’honor i generen menys jugadors de primer nivell. Alguns entrenadors comencen a alarmar-se. Però no passa res, això succeeix perquè encara no s’ha aprofundit prou en les innovacions, cal insistir. Guanyar no vol dir res, l’important és anar assolint la competència general de joc sense necessitat de jugar ni molt menys de competir. No obstant, quan es veu que no hi ha manera de reconduir la situació, alguns es comencen a desanimar i tornen a les velles tècniques mentre el president del club els ho permet; altres, s’apunten a més cursets i es desesperen perquè creuen que no són prou bons en la seva feina, que encara no han innovat prou.

Els pares queden desorientats, alguns se n’alegren perquè ara sense suar, sense cap lesió, sense tensió competitiva, l’expedient federatiu del seu fill queda brillant. Altres es preocupen perquè veuen com regions menys avançades i que innoven menys guanyen posicions. Quan els seus fills siguin grans i juguin de debò a les lligues mundials podria ser que no fossin tan bons com cal. Malgrat tot el govern els diu que estiguin tranquils, que tot va bé i que estem innovant per fer el millor futbol possible. Això sí, deslligat dels resultats, les normes de joc, el fet de córrer, la presencialitat i altres foteses que hem superat perquè som els més guais.

Per qualsevol altra qüestió s’emplaça la població a la propera llei del futbol que s’està redactant. Cal pensar que l’actual ja porta vuit mesos en vigor!