Trona? Recordem-nos de Santa Bárbara

Tinc un record de la infantesa que va lligat a les tempestes. Quan es veia un llamp o el tro es feia present escoltava de la meva àvia aquella coneguda jaculatòria de "Sant Marc, santa Creu / santa Bàrbara no ens deixeu". La meva àvia era una dona valenta, (com tantes d’aquella època) li sentíem explicar que a casa seva tenien forn i durant la guerra quan els bombarders italians o el creuer Canàries els regalava algun que altre obús o bomba, si estaven pastant o enfornant no podien marxar i seguien fent el pa sota les bombes. M’estranyava doncs que en sentir un tro llences la jaculatòria per protegir-se.

Després passada la tempesta els sants queien en l’oblit. I això sembla que és propi amb Santa Bárbara que només se la recorda quan trona o fan llampecs. Santa Bàrbara és patrona de molts oficis. La celebren els barrinaires, picapedrers... i, en general, tots aquells que exerceixen un ofici que té alguna cosa a veure amb el foc de pet i de flama. I també és advocada dels campaners, els quals la invoquen especialment perquè els guardi de ser ferits pel llamps, quan, per tal d'escampar i esbargir la tempesta han d'anar a tocar "bon temps"

L’artilleria espanyola, fins i tot, la tenen també com a patrona.

En fi portem la invocació a Sant Bàrbara perquè en aquest temps que corren apareixen temes que se saben de sempre, que són coneguts de fa temps, però que agafen una volada impressionant quan ens toquen de prop, realment o figurada. És a dir que trona i invoquem a Santa Bàrbara.

Què és sinó tot l’enrenou al voltant de Tribunal de Comptes.

Què no se sabia que existia? Què no se sabia que les seves actuacions en ocasions són autèntiques barbaritats amb raó o sense. Era conegut oi? O no?.

Tinc un bon company, en Joan Canongia, que va ser membre durant forces anys de la Comissió Mixta Congrés-Senat pel control del Tribunal de Comptes, fa poc escrivia un article del que hem permeto extreure’n alguns paràgrafs per il·lustrar allò que dèiem que les seves obres eren conegudes de fa temps: El que puc dir de la meva experiència és que pobre el que li toqui passar per una inspecció del tribunal, les d’hisenda són jocs de nens. Són molt bons professionals, però alhora els més perepunyetes que existeixen. Busquen i remenen entre papers com ningú, tenen un nas extraordinari per detectar apunts comptables equivocats i ja no diguem desviacions. Són alts funcionaris, entre d’altres, interventors i advocats de l’Estat, dirigits des de la sala pertinent. Les seves conclusions passen al ple, on els consellers elaboren l’informe definitiu. Aquests informes són els que van a la comissió parlamentària i aquesta fa unes recomanacions perquè la institució en qüestió prengui mesures per reconduir situacions viciades.

Fins aquí el procediment normal, que no deixa de ser un calvari i un autèntic patiment per a l’auditat. Ara bé, si el fiscal creu que dels informes del ple se’n desprèn un delicte, presenta querella i va directament a la sala d’enjudiciament. Hi ha països com Espanya que et jutgen al mateix Tribunal de Comptes i n’hi ha que traslladen l’expedient als tribunals ordinaris.

I si per desgràcia arribes aquí, que Déu tingui pietat de tu. En un cas d’Hisenda et deixen presentar al·legacions, aquí, com que ja les has presentat anteriorment, es converteix en un pur tràmit. No és cert que els 42 alts càrrecs de la Generalitat siguin casos aïllats. Han estat centenars els membres d’administracions públiques que han hagut de fer front amb el seu patrimoni a les reclamacions. Bastants d’ells catalans, enviats per la mateixa Generalitat, mitjançant la Sindicatura de Comptes, que és la instructora del sector públic català (1).

Ja sabem que fa aquest mal anomenat tribunal

Ara trona. Se sent el retruny incomprensible, injust, exagerat, tergiversat, abusiu, extorsionador, esbiaixat i segurament amb voluntat de marcar paquet, d’actuar de manera exemplar per avis a navegants contra un seguit de polítics i funcionaris de la Generalitat en el context de la batalla contra el “procesisme”.

I ara sí, ara sembla que sentim el tro de manera clara i nítida. I fins ara?

No sabíem de la seva actitud que a voltes és inquisitorial.

No sabíem com es conformava i que tenien alguns membres el mandat acabat (com el Constitucional, el Consejo del Poder Judicial, com aquí al Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, el Consell Audiovisual de Catalunya o com el Síndic de Greuges, amb làmina d’aigua o sense, que porta anys ja caducat però mentre fa més servei al govern que a la ciutadania...)

No sabíem que actuava d’ofici sense esperar cap mena d’ordre o suggeriment.

Nos sabíem que havia “cascat” a alguns alcaldes catalans, sense que aquests hagin fet reserves per possible fiances. De fer-ho s’hagués muntat un “polllo” enorme, descomunal.

No sabíem que el Tribunal de Comptes és un espai on el nepotisme regna de la manera més barroera.

Ara ens en adonem?

Ara toca a gent poderosa políticament i segons un sector de catalans exemplar?

Ara sí, doncs? Ja era hora. I els que han patit abans de l’implacabilitat que es consolin?

Ara tot són comentaris més o menys encertats, desqualificadores (amb bona part de raó) la majoria de les vegades encertades.

L’interessant article de Mas Colell, demanant que el Tribunal de Comptes el formin jutges no es podia haver escrit abans i ser objecte de negociació política en algun moment (2).

Però, ara? i abans no hi havia polítics catalans que han patit sense que el so del tro no arribés en lloc o ningú el vulgues escoltar.

No anem bé.

Fem el que calgui -menys fer veure que estem sorpresos davant l’absurditat de la situació- per superar la situació de les fiances, però abordem el tema de fons ara que hi ha una majoria que ho permet i si cal modificar mecanismes es fa, no pot ser que el bloqueig del PP porti a situacions kafkianes.

Però encara se sent un altre tro i recordem novament a Santa Bárbara.

Vet aquí que quan els presos polítics són indultats (i ens en alegrem molt) al sortir la majoria d’ells han estat molt crítics amb els sistema penitenciari.

Algunes de les declaracions són paradigmàtiques.

“No, no, no i no. La presó no serveix. No funciona. No compleix amb la hipotètica missió de tancar els més perillosos, que són al capdavant de multinacionals i de governs que s’estan carregant el planeta. Aquests són els perillosos de debò i no són a la presó, una cosa que no li desitjo a ningú» J. Cuixart.

“És dur, duríssim. I dubto que una pena llarga serveixi, l’única cosa que pot fer és acabar de perjudicar la persona. Soc molt crític» Joaquim Forn.

«A més temps de presó, el risc de desconnexió amb la realitat porta a un risc de reincidir delictivament» Jordi Sánchez

Quan aquest líders fan aquestes declaracions i altres de semblants la Consellera de Justícia a qui pertany el negociat de presons diu al diari El Periódico:

«Les presons són les grans oblidades, a ningú li interessen. Ni el que hi passa ni les condicions laborals dels funcionaris. La gent mira cap a un altre costat. És un tema que no ven, no és notícia, no dona vots. Ningú en parla a les campanyes electorals. Ara estic visitant els centres i els funcionaris diuen que mai havien vist un conseller».

Tornar a tronar a través altre cop dels dirigents empresonats.

Ara toca a les presons.

Fa anys i panys que les entitats especialitzades, advocats i els mateixos funcionaris de presons han manifestat les moltes mancances que hi ha en el sistema i des de fa anys sense que ningú els fes ni punyeter cas. Com si sentíssim ploure. I compte! que alguns dels presos polítics eren membres del govern que té les responsabilitats penitenciaries.

Ara el tro ve d’influents polítics nostrats i ara sí. Ara toca. Ara vindrà Santa Bàrbara i ho arranjarà tot.

Des del primer estatut de Catalunya ha tingut les competències de les presons i se n’ha fet bandera. Però vet aquí, oh sorpresa, que fins ara, que ha tronat, no ens en hem adonat. Que han fet els govern anteriors... Fins ara no posarem el fi a l’agulla?

En fi ja ho veieu trona, s’invoca la protecció de  Sant Bàrbara. I després com  feia al meva àvia l’oblidarem fins la propera tempesta.

Renoi, memòria de peix.

(1) Tribunal de comptes. Joan Canongia. Regió 7., 2 de juliol 2021,

(2) Si és justícia, hi vull jutges. Andreu Mas Colell. La Vanguardia. 13.07