Donar un cop de volant

Ja sé que soc un pesat i un enfadós i que sovint soc més pessimista que Niño Becerra en dimarts i tretze, però és que no m’ho posen fàcil, no m’ajuden, no em donen ni un petit motiu per a l’optimisme. Ja m’agradaria a mi poder escriure en to graciós i simpàtic que som els amos i que us explicaré anècdotes gracioses de l’escola. No és pertinent i no estic d’humor. Estic professionalment de mal cafè des de fa anys. Des del 2008, si la memòria no em falla, que va ser quan vaig començar a veure tisores al meu voltant que estic en oposició, a la contra. Pensava que era que m’estava fent gran, però no, sortien informes, estudis i proves que anaven dient que no, que anàvem malament cap a pitjor i cada cop més fins a la darrera. S’ha fet famosa, la gent n’ha parlat una setmana seguida i alguns pares d’alumnes s’hauran quedat amb la mosca rere l’orella. No obstant, la consellera creu que és millor no donar cops de volant. Just ara? Després de dècades d’improvisació legal, ara no es pot fer un gir? Estem en col·lisió contra un iceberg d’ignorància, però no hi ha pressa? No és urgent? No cal prendre cap mesura dràstica? (Ningú dimitirà?)

Penso en aquests pares. Els pares de nens i nenes de nou, deu, onze anys… Ara ja saben fefaentment que l’educació que estan pagant amb els seus impostos és d’una eficàcia nul·la. Ells ho saben millor que els inspectors, els tècnics de PISA i els mateixos mestres. Ells, de fet, saben que si el seu fill o filla llegeix, és perquè es van asseure amb ell una bona estona cada tarda fins que va llegir. Saben que si no són ells els qui estan al darrera amb les sumes i restes, amb el de l’escola no arribaven. Saben que si no els apunten a una acadèmia d’anglès no arribaran a un nivell dels que exigeix el mercat laboral només amb el de l’escola. Tot això ja ho sabien. Ara, a més a més, ja saben que aquells projectes en què “investigaven” si les dones a l’edat mitjana duien pantalons, efectivament, i tal i com semblava, no portaven a res. Aquelles matemàtiques col·laboratives en grupets, efectivament, i tal i com es queixava el nen o la nena, només les feia un i els altres s’ho miraven. Ara ja ho tenen negre sobre blanc. Però tampoc es pot dir que ningú no ho sabia. Sospitaven que l’educació a l’escola tendia a zero. Ara ja ho saben.

Penso en com es quedaran quan, asseguts a la taula de la cuina, amb un cafè o un te matxa de mitja tarda. se n’adonin que el seu fill porta X anys en un sistema educatiu inoperant i -com que no donarem cap cop de volant- que si les coses algun dia milloren, ja no milloraran per al seu fill, perquè tothom a la cúpula assumeix que han de ser canvis graduals, petits i consensuats (quan no hi ha hagut un consens en educació mai de la vida, i el que hi va haver, la LEC, no s’ha acomplert mai). Fins i tot en l’optimisme suïcida dels responsables polítics, hem de descomptar una bona colla de generacions d’estudiants.

Penso si no seria millor precisament donar un cop de volant. Amb la mateixa imprudència, irresponsabilitat i inconsciencia amb què es van imposar les competències, les pantalles, la innovació, el decret de plantilles i una llarga llista d’estupideses ¿no podríem ara reprendre un currículum basat en coneixements, reduir l’exposició a pantalles, tornar a entendre que llegir i escriure són fonamentals per al desenvolupament personal i recuperar el prestigi personal de cada mestre i de cada professor? Què ho impedeix?