Inclusió o el que sigui

Som conscients que quan sumem una altra queixa, quan afegim un altre lament, el professorat es fa més aviat antipàtic. En això, la política de comunicació del departament i els seus correligionaris ha reeixit. Tot es tracta, al final, de fer més vacances, tenir menys hores de classe i cobrar més diners. És l’explicació més fàcil, la que qualsevol persona del carrer entén en brut, sense haver d’esmerçar-hi ni un segon de reflexió i, per això, és l’opinió majoritària.

Per desgràcia, la major part del professorat està, com a mínim, perplex per la indiferència amb la qual la resta de la societat -diguem-ho clar: els pares- atenen les seves reivindicacions. Tot sembla reduir-se a un amplíssim “no m’atabalis, fes la teva feina i calla que jo ja faig la meva”. I és molt estrany perquè el que tenim entre mans són els seus fills, i la nostra queixa ve a dir que els seus fills van camí de l’analfabetisme més autosatisfet de la història. Aquesta sensació d’incomprensió adquireix tons de desesperació quan ens trobem amb mancances a nivell d’inclusió d’aquelles que clamen al cel, que haurien de fer caure governs però que estan assumides amb una espècie de budisme estúpid, com si fóssim mers espectadors d’uns esdeveniments que, en el fons, no ens fessin ni fred ni calor.

La imatge en aquest tema, com en els altres, és la d’un professorat gandul que no li ve bé de fer una mica més del mínim per tal d’atendre al nen o nena amb una certa necessitat diferent. No parlem d’això. No estem parlant d’això en absolut. Parlem de casos com el d’una escola amb un alumne de tres anys que necessita vetllador per a suport vital. Suport vital no és aprendre més lent o tenir dificultats de parla o necessitar textos amb tamany de lletra més gran. Vol dir exactament allò que es dedueix. Bé, com podeu suposar, estem a finals d’octubre i aquest vetllador o vetlladora no ha arribat ni se l’espera. si la seva professora es queixa no és per ganduleria. Es tracta de fer una feina que no saps fer, per a la qual no et vas preparar i que et porta a situacions literalment de vida o mort amb nanos de tres anys. Quin sou compensa això? Paral·lelament veus a l’administració xiular i explicar-te que no ets prou competencial mentre si plores a la barbacoa dels diumenges seràs massa aixafaguitarres i la cunyada comentarà que potser no estàs prou bé per treballar amb nanos.

És un cas. En coneixem d’altres però no es tracta de fer un memorial. Tothom podria fer el seu. En diuen escola inclusiva. Però una escola inclusiva que funcioni és extraordinàriament cara per als números que estan sobre la taula de la conselleria. Falta personal a totes i cadascuna de les escoles de Catalunya. Personal qualificat, no joguines electròniques. I les solucions són urgents. Al nano que tens a l’aula no li val que el pressupost es vagi incrementant una miqueta cada any si és que això arriba a passar.