Un entrenador alemany

Si fa un parell de mesos ens haguessin dit que entregaríem les claus de la política educativa directament a l’OCDE ens ho haguéssim pres a broma. Però mira, no. Salvador Illa -el president directament, això va de serio!- ha signat sense previ avís, ni discussió, ni escolta, ni consulta un conveni amb l’OCDE. Com que al Laporta li està sortint tan bé això de portar un entrenador alemany, doncs el presi ha decidit calcar-ho i ha fitxat l’Andreas Schleicher. La nostrada Esther Niubó quedarà en un discret segon pla, com una mànager esportiva o com un entrenador al qual no pots destituir i es queda llegint informes en un despatx.

Encara no he sortit del meu astorament, us escric això només per compartir-ho, no per donar una classe magistral (que diuen aquests nous gurús que els docents donem massa classes magistrals i jo encara estic pixant-me de riure perquè què més voldrien molts que aconseguir donar una classe, aconseguir ser escoltat més de cinc minuts per més del cinc per cent de l’alumnat. Després ja veuríem si era magistral o més aviat normaleta) Hem votat, hem triat un parlament, hem fet un govern -que semblava complicat- i tot això per a lliurar una de les joies de l’autogovern a una organització forana? Hem hagut d’aprendre’ns una nova llei educativa, un nou currículum, unes noves matèries que encara estan discutint-se per acabar deixant-t’ho tot en mans d’altres? Per que no ens fem un 155 amb totes les lletres?

Llavors, per a que jo ho entengui, durant aquests propers quatre anys, no caldria pas que mantinguéssim oberta la conselleria. Aquesta competència s’ha externalitzat. Deixem-hi els funcionaris que s’encarreguen de pagar les nòmines i buidem la resta. No sé, aquests que s’encarreguen des de fa dècades del currículum (allò que se suposa que han d’aprendre la canalla) que vagin a un altre departament, l’OCDE té unes idees bastant clares sobre el nostre currículum.

I suposo que a les properes proves PISA es notarà una pujada del nivell dels nostres alumnes significativa. Ho dic perquè és el que acostuma a passar quan tens l’àrbitre comprat, literalment pagat mitjançant un conveni de col·laboració. Serà PISA tan pura que es tirarà pedres a la seva teulada? Si algun valor tenien les proves era que les plantejava una organització externa, neutral. Ara ja no serà externa, serà la responsable de les polítiques, de la implementació i de l’avaluació. Ens n’haurem de refiar?

Ara, a veure com ho fem per implementar les seves propostes. Primera, els millors mestres per a les escoles amb més dificultats. Com s’ho farà per saber quins són els millors mestres? Si arriba a saber-ho, com s’ho farà per traslladar-los? Els pagarà un incentiu? Ho acceptaran els sindicats? I encara millor… Seguiran essent els millors mestres quan exerceixin en els llocs més problemàtics? quan es trenquin els equips dels quals formaven part? Segona, cal ensenyar menys. Menys! s’ensenya massa coses. Per tant, són millors mestres aquells que ensenyen menys coses, no? Ah! Però amb més profunditat! Què vol dir profunditat? Saber menys coses sobre la Revolució Francesa però saber-ne de manera més profunda com es fa? Saber menys coses sobre electromagnetisme però amb més profunditat en el tema? Per més que m’hi esforçp no aconsegueixo separar extensió de profunditat, ja veig que no estaré entre els millors mestres (i me n’alegro tampoc em ve de gust ara canviar de destinació). Tercera, falta disciplina. Home! Una en que estaríem d’acord! I com que falta disciplina hem de fer classes més divertides. Però a veure, si els nanos estan atents perquè aprenem geografia amb el Fortnite no hem millorat ni un gram en disciplina. Si els xavals ens escolten perquè hem posat unes audicions d’Anuel potser tampoc hem millorat en aquest aspecte. Hem pacificat l’aula, però no han esdevingut més disciplinats (ni han après res de música que no sabessin).

Molt em temo que l’OCDE tindrà el mateix èxit a Catalunya que l’FMI quan intervé païssos en vies de recessió, o sigui, que els deixa aparcats definitivament al tercer món. Encara sort que podem confiar en el professorat de Catalunya. La nostra proverbial aversió als canvis resultarà finalment un benefici. Vacunats per dècades de canvis i de lleis, que ara vingui un altre pàjaru a dir-nos missa…