És la festa major

Homenatgem a la marededéu de les Neus – enguany les pedregades a les terres del nord del país reclamen aquesta invocació-

I ho fem a  la nostra manera.

Ens retrobarem vells amics i coneguts que puntualment cada any baixen o pugen a la Vilanova per sentir un cop més el crit de la festa i els espetecs de la pólvora festiva .

Guanyarem l’espai del carrer, retornarem a fer nostre aquell espai col·lectiu que, si en el dia a dia, és espai de tràfec i presses durant la Festa Major esdevé l’àgora de la festa, l’espai comú pel gaudi i la relació.

La festa pren un cop més el pols i et tremp de la ciutat. Ciutat que pateix com totes les crisi, ciutat que no té un rumb massa fixat però que té un enorme potencial col·lectiu.

Els pabordes i pabordesses, hereus magnífics d’aquelles comissions de recerca i promoció de la Cultura popular, han farcit la festa. Han envoltat l’esquelet mil·lenari de la nostra festa. I ho han fet cercant la possibilitat de que tothom si senti identificat, amb actes diversos i cobrint un espectre ampli de gustos.

Perquè la festa canvia cada any però l’esperit és el mateix.

I ens convida enguany a gaudir un vilanoví de projecció nacional, el Francesc Marc Álvaro, el periodista de ploma àgil i irònica, el fi estilista de l’anàlisi de l’actualitat, en el civilitzat acte del Convit a al festa. La mirada de qui coneixent bé la ciutat i el món de la festa es converteix en un amfitrió que ens obre una nova visió de la festa i el seu joc. Esclaten els morterets i comencen 48 hores de bogeria, precedides ja pel foc atàvic i ancestral dels diables i dracs, el correfoc que afegeix a la xafogor pròpia del moment l’olor embriagador de la pólvora. Bogeria de ballar la “boja” sense parar al llarg de la Rambla, per uns concerts engrescadors i un Tingaldu cada cop més reeixit i un Manani que va creixent i ens hem sentit admirats per un vestits nous del diable petits que ha imaginat de manera creativa la Roser Amela.

I seguirem els cercaviles que cada cop més llargs i més balladors i balladores participen de la dansa frenètica que tindrà la traca final en la cercavila del Vot del Poble a on tota la màgia de la festa es condensarà en un quants minuts, és el final, i ja cal cremar totes les energies que encara restin, però hi ha temps per tot, pregar a la verge, escoltar l’alcaldessa, per xiular si cal i ens ve de gust i també per fer les darreres giragonses i picar amb més força el bastons, i trenar les cintes, i veure els dracs i mulasses giravoltar enfollits i els gegants que no acaben de parar  com a molinets desbocats i encara sentir els àngels dels diables cridar: Visca la festa Major!!.

Que visqui sí, com cada any.

I un cop més procurarem que la festa sigui un element que ens permeti i, mai com ara és necessari garantir la cohesió social i que tothom s’hi pugui integrar que tothom hi trobi el seu lloc, sense exclusions valorant la diferencia i acceptant la diversitat .

La festa és de tothom que se senti amb ganes i amb voluntat de fruir-la. Des del jove que a través d’aquest dies s’iniciarà  amb el ritual festiu fins l’avi o àvia que amb els nets o sense i, seguint les cercaviles, seguirà sentint-se més jove. Amb el lògic punt de nostàlgia de tantes festes viscudes i en veure passar els cercaviles o en sentir les gralles que criden a matinades. Parlem de la necessitat d’una societat que respecti i potenciï la intergeneracionalitat i tenen en la festa el paradigma més complert.

I és també referent col·lectiu d’una ciutat, d’una comunitat de veïns que amb el pas dels anys volen expressar-se a través d’uns rituals i unes litúrgies que van canviant, que s’adapten, que es recreen i que és el retrat en cada moment de com la societat vilanovina evoluciona i transforma el seu pòsit cultural. I els seus referents que conformen la seva identitat. I la festa també és un moment per exercir el civisme, aquella virtut ciutadana de respecte, de plena convicció de que l’espai públic és un espai col·lectiu, del comú, que malgrat aquest dies la ciutat es trastoqui i l’espai públic esdevé espai per divertiment, malgrat sigui només per uns dies.

La festa és present , però hi ha un passat del que cal salvar el millor i té un futur en que veurem canvis i noves formes d’expressió que s’incardinaran amb normalitat a la festa.

És Festa Major i per uns dies la ciutat la viurà i sense oblidar la necessària solidaritat amb els més febles caldrà que fem l’esforç per ignorar per un dies  els neguits, els problemes, els cuites i els desassossecs.

La Festa Major és la festa de tothom. Visquem-la amb ganes i amb voluntat de compartir col·lectivament encara que sigui una espurna de felicitat compartida.