-
A les verdes i a les madures
-
Sixte Moral
- Vilanova i la Geltrú
- 26-01-2014 19:46
Eix. Joan Ignasi Elena
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Aquest dies ha estat notícia el vot de tres diputats socialistes que han votat favorablement la demanda del traspàs de competències sobre referèndums a la Generalitat de Catalunya. Cap problema aparentment, oi?. El problema és que els altres 16 diputats del grup van votar que no i un ja s’havia escaquejat deixant l’escó i atrinxerar-se a la seva alcaldia de Lleida. Vagi per endavant que jo estic al costat dels que han votat que sí, al costat de la seva actitud en aquets cas, quedi clar també que crec que els que han incomplert el compromís són els setze que van votar que no, però en tot cas aquets seria un tema per una altra ocasió. I també deixar clar que es poden dir moltes coses però hi ha un substrat que és l‘enfrontament i el pols lícit entre els diversos corrents d’opinió com Avancem i Agrupament Socialista i la direcció del PSC, i aquest també seria tema per una altra ocasió.
El fet ha despertat l’etern debat alletargat durant força temps entre l’equilibri necessari entre allò que en diuen disciplina de vot (tots els partits la tenen i tots els partits la reglamenten com una manera d’atendre la feina parlamentària) i la llibertat de vot (llibertat que ningú et nega mai finalment). Debat recurrent moltes vegades i que ara ha despertat fruit del que va passar al Parlament el dia 16. Però, de qui és l’escó? Del diputat, tal i com estan avui les coses, però alguns diuen que en ser escollit en una llista tancada es vota el partit i és aquest qui pot decidir el sentit del vot. En altres indrets si la circumscripció és més reduïda (sembla que la llei lectoral que debaten els grups tendeix cap aquí) segurament el diputat pot consultar o explicar a priori el sentit del vot. Aquí no és el cas i almenys al nostre territori el diputat que teòricament ens toca – les adscripcions són també aleatòries- no ha consultat a la militància ni el sentit del vot ni el trencament de la consigna del grup, això però no desmereix la seva actitud. I per altra banda també es bo recordar que, en altres ocasions, s’ha deixat llibertat de vot quan hi havia temes amb una certa discrepància. Si es pot aplicar la llibertat a les “corrides de toros” amb més motiu es podia aplicar a la demanda de competències. En el fons rau el problema de si acceptem o no que el grup s’imposi per damunt la voluntat i consciència dels diputats. I aquí segur que hi hauria opinions per tots els gustos.
Els que hem tingut responsabilitats polítiques segur que hem votat algunes vegades contra el que pensàvem o havíem fet. Qui digui que no s’hagut d’empassar gripaus alguna vegada no diu tota la veritat. En la tessitura d’una votació diferent al grup valores forces coses i intentes mantenir un cert equilibri i també cal que valoris si la proposta per votar no és res més que una provocació política d’algun altre grup per ressaltar la contradicció en el teu mateix grup, això també passa ,eh!. Però dit això segur no és fàcil votar diferent de la majoria del grup, cal valorar des de l’impacte a nivell personal, emocional i fins i tot professional, fins el dubte de que el teu vot no ajudi a altres forces politiques en la seva ferotge crítica o en furgar en els ferides i fractura que pot representar la divisió del vot. Votar diferent del grup porta conseqüències personals i també polítiques. Els aparells acostumen a no oblidar. L’exercici de la dissidència, que hauria d’estar valorat positivament, masses vegades es menysté fent passar els dissidents per uns aprofitats en mantenir l’escó, i crec que aquest argument és banal i interessat en desprestigiar la política. Acceptar la contradicció segurament té un límit i quan el límit es supera es vota diferent i hauria de ser acceptat, si bé cal dir també que s’haurien d’haver esgotat totes les possibilitats de reconducció de la situació de discrepància. Però en el cas que ens ocupa els tres discrepants de la resta del grup, crec que la raó els empara i que la contradicció i el canvi permanent de posició es dóna en la direcció del PSC i en el grup de diputats que van votar no.
Normalitzar la discrepància i reconduir la diferència amb intel·ligència tot respectant-la a la llarga estic segur que pot donar un millor resultat pels partits polítics. Fins avui – o fins fa un temps- això era fàcil en el PSC, perquè s’hi convivia amb respecte i amb la tolerància i acceptació de la diversitat com un riquesa. Ara sembla que allò que era un valor del PSC s’ha convertit en un impediment i en un problema.
I certament veure sortir al portaveu Lucena emprenyat i amb cara de pomes agres (ho entenc, la realitat havia superat la seva equívoca suposició explicitada públicament de que tothom votaria igual) de l’hemicicle el dia 16 i el primer que fa es reclamar l’escó als tres diputats/ades que havien votat diferent ja em va fer pensar que no anàvem bé. El portaveu desmentit per la realitat, convertia en un problema d’estricta disciplina un problema que és polític i de fons, que fa temps que dura i que no han sabut trobar, ni uns ni altres, un espai comú d’entesa – i aquets cop era fàcil amb l’abstenció-. I afirmar també amb una certa contundència que no és problema de bons i de dolents, perquè per votar “sí” hi ha raons convincents – per mi moltes més- i per votar “no” també hi ha argument però que són, crec, excloents amb una part del PSC. No sé quantificar-la però hi és.
Però les mesures disciplinàries i coercitives que han seguit, suspensió de càrrecs orgànics, treure-les-hi les competències com a portaveus en comissions (quina mesura tant estúpida i inútil que fa evident la pèrdua de valor i experiència política dins del grup haurien de fer enrogir el portaveu Lucena. Ens podem permetre el PSC prescindir d’aquestes diputades i aquets diputats?), i algunes tant comentades per la imatge infantil de situar-los a la darrera fila – sort que no els han posat agenollats amb orelles de ruc o amb els braços estirats i carregant la constitució a cada mà al passadís, però al temps!- o al modern “racó de pensar” que dirien els nens i nenes de parvulari. La “muntanya” com és conegut d’indret no és un mal lloc, amb una visió extraordinària, però visualitza em sembla una manera infantil de voler mostrar els castigats. Patètic!.
Potser posar una mica de seny per part de la direcció no aniria malament, rebobinar i tornar al dia 15 i treballar fins a l’extenuació per arribar a acords que perdurin i evitar el trencament definitiu. I això ho han de fet tots, els dits oficialistes que han de mesurar la seva força – que crec que cada dia minva més- i usar-la amb temprança i els anomenats crítics o díscols que han d’intentar aglutinar voluntats però també deixar de banda alguns apriorismes i tòpics que ens els seus discursos sovintegen excessivament. I em sembla que des de la distància, o des de darrera la barrera que es a on es veu millor el trist espectacle i s’opina amb facilitat, ja ho reconec, cal plantejar la batalla final. Ara, penso que des de la direcció s’aplica un mobbing parlamentari amb la voluntat de que els crítics abandoni definitivament el PSC, i em sembla que cal oposar-se a aquest objectiu. No pot ser que un patrimoni col·lectiu com és el PSC, que no és de ningú però sí de tots i totes i ara és gestionat amb una visió aliena a una part important de la militància i a amb la renúncia de governar algun cop aquest país, es malbarati i es lliuri amb safata els interessos estratègics del socialisme espanyol. Segurament és legítim però poc útil a la majoria de la ciutadania del nostre país.
En mig dels desgavell, i dels despropòsit escolto una de les poques coses lúcides que crec que s’han dit, són les paraules de J.I. Elena quan afirma que està convençut que tots els diputats hagin votat el que hagin votat ho han fet a consciència i creient que era el millor per Catalunya (més o menys va dir això). Està bé fugir del fàcil maniqueisme de bons i dolents o d‘herois i roïns. Cal que tothom, des de posicions diverses i un cop retirats càstigs i “denuncies” s‘esforcin, tot plegats, en recuperar un cert equilibri en preservar la diversitat. Es tracta de que cerquin un encaix sòlid, equilibrat, sincer entre les diverses peces que avui és aquets puzle anomenat PSC, si hi ha capacitat de fer-ho es podrà de nou servir el país seriosament i se’ns veurà de nou uns instrument útil.
No és fàcil però hi l’obligació d‘intentar-ho sense cap límit des de les posicions separades d’avui.
I si no es fa, l’últim que apagui el llum....
I anem per feina.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!