Viatge a la Xina

A poc a poc, Conxita Tarruell s’ha trobat escrivint llibres de viatges. Viatge a la Xina (Pagès editors) és el seu cinquè llibre de viatges. Com en els anteriors, l’autora explica les seves impressions que eixamplen la seva cosmovisió de l’existència. Aquesta professora sabadellenca és inquieta, curiosa, de mentalitat oberta i amb unes ganes immenses d’aprendre i de connectar amb la gent. Amb els viatges ha trobat una eina fabulosa per aquests mesters, que ho són de l’ànima. Tarruell ha comprovat en pròpia pell i cor com els viatges desperten la seva ànima, l’enriqueixen, la transformen. I ho escriu amb gran diafanitat.

La Xina no és només un país de grans dimensions: per la seva peculiaritat i diversitat en un mateix territori, i per la seva llengua i cultura (en realitat, llengües i cultures), es podria dir que és un subcontinent, com també ho és l’Índia o el Brasil. La Xina no només ens queda molt lluny en el mapa sinó també en la nostra configuració mental. Nosaltres formen part del món occidental, i la Xina del món oriental.

Similituds entre uns i altres? O entre xinesos i catalans, com pregunta Tarruell als entrevistats que inclou al final del relat del seu viatge a la Xina? Hi ha similituds, com sobretot hi ha grans, grandíssimes diferències, com queda palès en les respostes. És interessant aquest apartat del llibre, ja que els entrevistats són gent que viu a la Xina, o que hi ha viscut, i en tenen una opinió. També són interessants les aportacions dels pares adoptius de nenes xineses. D’aquí ve el subtítol del llibre: Estirant el fil de l’adopció de les nenes. Amb la política del fill únic (que encara dura) es va donar prioritat als nens en les famílies, i moltes nenes van ser abandonades en orfenats (o no nascudes, que encara és pitjor).

Sembla imprescindible que aquestes catalanes sàpiguen de la Xina, el seu país d’origen. L’expressió ‘estirant el fill vermell’ ve d’una llegenda xinesa –explica Conxita Tarruell- que significa que cadascú de nosaltres naixem connectats, a través d’un fil vermell invisible, amb totes aquelles persones que coneixerem al llarg de la nostra vida. Aquest fil pot allargar-se, enredar-se, tensar-se, però mai trencar-se.

Sens dubte estem lligats amb un fil simbòlic amb tots aquells que han tingut o tenen un paper en la nostra vida. No hi ha ningú que no ens pugui ensenyar res, per bé i per mal, i tots som mestres en alguna cosa. O cadascú val per a una cosa i totes són bones, com escriu la nostra viatgera. En una de les llibretes que va comprar durant el viatge, hi va trobar escrit aquest i altres ensenyaments que hauríem de seguir, com ara que hem de ser constants en allò que emprenem, valorar aquells que fan les coses bé, no enganxar-se a allò que pugui ser addictiu, respectar i apartar-se dels que volen el mal (o allò que no està bé, si ho volem dir més suau, i penso en les diferents formes de corrupció que taquen d’indignitat la nostra vida social).

En el seu relat, Conxita Tarruell explica amb la forma amena que ens té acostumats, les seves visites als llocs més emblemàtics de Pequín, Daton, Guilin, Yangsuo, Pingyao, Xangai… Amb tot, sempre busca l’oportunitat de perdre’s en algun lloc fora de les visites turístiques programades. Li és imprescindible per palpar d’una manera més personal els pols d’aquest país sempre tan misteriós com la seva gent de caràcter més aviat hermètic, malgrat que en algun moment li sembla trobar-se com a Nova York, o en algun dels nostres centres comercials. Són els efectes de la globalització, estem hiperconnectats, però no ens acabem de conèixer: el pòsit de les nostres cultures diverses separen encara els nostres mons mentals. I si algú sembla tenir més avantatge en l’intercanvi són els xinesos, que s’han esforçat a prendre’ns la mida, no en va són molt comerciants… Després del viatge, Conxita Tarruell escriu que sent la Xina més propera.

Ha teixit un subtil fil vermell d’afecte envers la Xina que no es trencarà.