
-
Actes reflexos
-
Francesc Murgadas
- Les Cabanyes
- 17-11-2014 13:14
Eix. Mariano Rajoy
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Finalment, el lema que va ser emprat en un determinat moment en la campanya a favor del referèndum que va passar per consulta abans d’acabar com a enquesta consultiva, sembla que ha fet fortuna. Si més no entre tots els que han o haurien de dir alguna cosa en resposta o com a continuació de la magnífica implicació dels ciutadans dipositant el seu vot a les urnes de cartró el passat 9 de novembre.
Perquè, l’únic que va tenir una reacció més o menys immediata –en contra del que en ell és habitual- fou Mariano Rajoy, posant en marxa la seva artilleria en forma de ministre de Justícia, i afirmant desprès allò de que hi havia més catalans que independentistes. La reacció furibunda i incontinent de Alicia Sanchez Camacho no compta perquè cal englobar-la en la categoria de reflex condicionat paulovià. Ja sabeu, aquell que feia que el gos salivés quan sentia la campana.
A partir d’aquella reacció fulminant però no fulminadora, tot han estat maniobres de distracció. De dilació. Començant per la del ministeri fiscal que, emparat en el complicat sistema jeràrquic, ha seguit la vella norma que aconsella a un superior no pronunciar-se fins que ho hagi fet el seu inferior que és qui, en cas d’errada, acabarà rebent la plantofada. Com la rebran els jutges que el mateix diumenge van admetre a tràmit les denuncies de UPyD i dels ciutadans més o menys anònims contra la consulta.
De tota manera, jo no veig en aquest atac sobtat de mandra i ponderació que els ha entrat a bona part dels responsables judicials del nostre estat, una maniobra de rebel·lia. Què més voldria. Més aviat hi veig una hàbil mimesi –perdoneu, imitació- del tarannà del seu cap suprem, el senyor Mariano Rajoy, el president plasma.
Si ell, com a bon gallec, és dels que creu i practica el deixar madurar (altres en diuen podrir) els problemes, no veig perquè els seus subordinats, tot i ser formalment independents, han de fer-li el lleig de mostrar-se més eficients i ràpids en les seves actuacions. Per tant, no hauria d’estranyar-nos que el fiscal general de l’estat estigués il·localitzable mentre Moncloa frisava esperant la presentació de l’auto que havia de condemnar Artur Mas a la foguera. De fet, males llengües asseguren que era al cinema, qui sap si veient el remake de Dos tontos muy tontos que s’estrenava aquells dies. Com no ens hauria de sorprendre la seva darrera reacció dient que la fiscalia superior de Catalunya –nomenada des de Madrid, no ho oblidem- és qui té la darrera paraula i qui potser determini si la querella prospera o no. Mentre la vicepresidenta s’escapolia recordant allò tan tronat i idíl·lic de la independència dels poders de l’estat.
Perquè aquesta lentitud disfressada de equanimitat pot amagar altres interessos. Per exemple els de saber si la victòria de Mas ha fet trontollar l’estaca de Mariano Rajoy estirant-la per aquí mentre la corrupció l’estirava i estira per allà i per més enllà la manca de lideratge cada cop més evident del gallec. Una situació en què tothom està interessat en no mostrar el seu joc, no fos cas que el fessin fora de la partida.
El més fotut de tot és que aquesta estratègia made in Rajoy sembla haver contagiat al bàndol contrari. Com si l’aparent desinterès de Rajoy en contestar la carta d’Artur Mas –diu que ho farà quan trobi un moment- li hagués generat a aquest una sobtada necessitat de reflexió i parsimònia en definir les properes etapes del procés cap a la consulta o la independència. Que ara ja no està tan clar. Com no ho està la majoria de govern d’aquest país desprès de la rabieta de Junqueras per l’actitud de Mas durant les hores post consulta.
Perquè la resposta que es podria deduir de les actuacions de les darreres hores i dies en l’entorn de la política catalana seria la de passar dies empenyent anys. La del Keep calm. Sense pantalles de plasma però amb la mateixa exasperant sensació que ja no tot és possible però sí que tot està per fer. Lluny d’aquella pressa que no fa massa setmanes reclamava una solució definitiva i fulminant de la situació. Amb tots els actors del sainet quiets i més pendents del que fan els altres que del que ells volen fer. Jugant a la contra.
Amb calma però a la contra.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!