
-
Actes reflexos
-
Francesc Murgades
- Les Cabanyes
- 09-03-2015 19:32
Eix. Allioli
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
La majoria dels amants de la cuina catalana respecten i veneren la mítica salsa que acompanya les nostres carns a la brasa. Però a l’hora de la veritat, a l’hora de demanar-la al restaurant on van a dinar, solen abominar de la fórmula original i acaben reclamant en veu baixa un allioli suau, lleuger i, si és possible, sense all.
Desconeixedors com son, en general, dels principis insondables de la física i la química aplicades a la cuina, ignoren que l’all és ingredient indispensable per fer l’allioli. Més enllà que ho reclami la seva presència en el nom. Perquè l’all, o per ser més precisos alguns dels seus principis actius, és necessari per barrejar de forma estable dues substàncies inicialment tant antagòniques com l’oli, també present en el nom, i l’aigua que aporta el propi all. D’aquí que, a falta d’all o si aquest no està prou ben aixafat i picat com per alliberar aquells principis, el que hauria de ser una salsa cremosa més o menys espessa però ben lligada, acabi negant-se i convertint-se en una barreja dissociada d’oli i aigua amb entrebancs de bocins d’all, on cada ingredient va pel seu compte.
La política catalana i l’espanyola semblen abocades a un síndrome que pot entendre’s perfectament si tenim clar com funciona l’allioli. En un i altre àmbit, les enquestes aventuren la necessitat de coalicions postelectorals. Un fet al qual darrerament no estan massa avesats els partits polítics. Especialment un PP que, paradoxalment, podria ser el gran beneficiat d’aquesta necessitat i del síndrome que genera.
Però, comencem per Catalunya, on l’oli de CiU i l’aigua d’ERC sembla que només tenen una manera de fer allioli. Incorporar a la salsa de govern una mica d’all provinent de les CUP. Altrament, podrien fer una coalició minoritària però, vist com van les coses ara que no hi ha poder en joc encara, tot sembla indicar que aquesta superaria aquell Dragon Khan que va definir els tripartits post-pujolians.
I aquí ve el síndrome de l’allioli. La veneració d’electors i analistes pel govern d’integració nacionalista però amb el desig no confessat, tot i que evident, de deixar el picant a la cuina o, millor encara, al rebost. De no compartir taula i tovalles amb la gent de la CUP. Només cal notar com tothom veu perillar el procés quan ICV es despenja del carro del full de ruta, però ningú plora per l’absència de les CUP. Si més no en veu alta.
Cert que, si tornem a la cuina, podríem substituir l’all per algun altre condiment que tingués principis que actuessin de forma similar als de l’all. Els amants de la cuina saben que aquest condiment podria ser, per exemple, la mostassa. Però el canvi, que obriria opcions a que detractors de l’allioli picant d’all s’incorporessin als seguidors de la nova salsa, també restaria amants de l’allioli en versió original. Per tant, no sembla que guanyéssim gaire cosa amb el canvi. Com no sembla que es guanyés gran cosa amb el gest anunciat de l’ANC de crear una candidatura pròpia per les eleccions de setembre. Gest que s’ha interpretat ràpidament com una tibada d’orelles als dos partits hegemònics però que es podria perfectament interpretar com un intent d’aconseguir els vots que manquen per la majoria absoluta a través del que podríem anomenar via civil, al marge dels partits.
Si passem a la política més immediata en el temps, abans d’entrar en l’espanyola, hauríem de fer una breu parada i fonda en l’andalusa, per allò que és la que trencarà el foc electoral. Allà, però, el síndrome passa de ser de l’allioli a convertir-se en el síndrome del gaspatxo. Perquè en aquella terra, tot i que el seu preparat no necessiti, en principi, de la màgia d’un tercer ingredient per lligar, també es constata una profunda divisió dels addictes al gaspatxo entre els amants de l’all i els del cogombre com acompanyament del preceptiu tomàquet. I és evident que la senyora Susanna Diaz -que em perdoni per titllar-la aparentment de tomàquet- haurà de triar entre el picant de Podemos o l’amargant del Partit Popular per poder fer la preceptiva majoria que reclama la governabilitat d’Andalusia. Perquè la possibilitat d’abandonar el tomàquet per fer un plat de cogombre i all, a casa nostra no existeix. Una curiositat. A la cuina grega, sí. Això si, novament amb la presència d’un tercer ingredient, la llimona, que fa de mitjancer entre els dos sabors.
I queda la política espanyola. Encara més complicada perquè en aquells paratges les combinacions possibles no son, de moment, gaire tradicionals. L’oli i l’aigua –és a dir, el PP i el PSOE, sembla que van de baixa mentre els ingredients nous (els partits nous) o no tant nous (Podemos i Ciutadans) sembla que van agafant més protagonisme i volada. Un fet perillós perquè ens podem trobar amb un nou síndrome. El de la maionesa. Salsa que, recordem, no porta all i, en canvi, incorpora el rovell d’ou. Una salsa que darrerament s’ha reconvertit, fruit novament dels insondables misteris de la física i la química, en un estol de productes nous que combinen la llet amb l’oli (lactonesa, en diuen) o la llimona amb l’oli (llimoneta en diuen, per similitud amb la vinagreta). Productes que, amb aparença de maionesa o de salsa, ajuden a passar el bistec o l’ensaladilla nacional donant, a més, una certa sensació –sobretot visual- de salsa tradicional. Com ho podrien fer una coalició entre PP i Ciutadans -si mirem al costat dret d’aquest destarotat espectre polític- o una associació entre PSOE i Podemos -si tombem la mirada cap a l’esquerra. Perquè, insisteixo novament, una coalició PP-PSOE (oli i aigua), per més que la reclamin els partidaris de mantenir l’estat actual sense variacions, sembla poc estable sense afegir-hi el toc de l’all. Un all que jo, sincerament, no veig per enlloc en l’espectre polític de la península. Ep! Si faig cas de les enquestes.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!