Sempre amb la carmanyola a punt

Quan érem petits -almenys els de la meva generació- anar a dinar al restaurant era una festassa, una novetat que es donava en comptades ocasions, i ho era per l’excepcionalitat que representava, perquè era una manera de relacionar-se  diferent i perquè entre altres coses menjàvem postres impossibles d’imaginar i  de menjar a casa. Menús emblemàtic del moment: amanida, paella (canalons, també) i fricandó i per acabar de rematar-ho de postres un pijama, un plat que combina, un tall de gelat “frigo” –si era de tres colors millor- un tall de préssec en almívar, un de pinya, un flam, una mica de nata a voltes amb cirera inclosa i també en ocasions i segons el nivell del restaurant anava acompanyat d’un carquinyoli o un ventall. Era una delícia. Un “xute” de sucre directe a la vena. 

La veritat és que moltes vegades la satisfacció de la sortida al restaurant no era per la qualitat –també, eh- ni l’exquisidesa del menjar sinó la seva quantitat. Masses vegades el sinònim de restaurant s’associava a la quantitat de menjar que donaven.

Quan ja teníem un cert us de la raó i com que havíem estat educats en allò de que al plat no es deixa res, o bé acabàvem tips i farts com un toixonet o bé ens feia mal el cor de veure el menjar que quedava als plats o bé les safates que tornaven cap a al cuina plenes a vessar.
I sempre ens preguntàvem que en feien de tot el que sobrava?

I les respostes eren d’allò més diverses i variades, s’ho menjava el personal del restaurant?, ho repartien i o prenien cap a casa.....? En fi suposicions.

Després hem vist com bona part d’aquets menjar sobrer dels restaurants i també d’escoles, i donada la disposició d’un seguit de voluntàries i voluntaris, servien per aportar aliments ja cuinats a menjadors socials i a espais de solidaritat. Una bona manera d’aprofitar la producció.

Van venir, i encara perduren, temps en que parlaven d’escerificacions, deshidratacions, desconstruccions, cuina creativa, cuina d’autor que va congregar a molts adeptes que seguien entusiasmats els apòstols de la nouvelle cuisine. Plats immensos com pistes d’aterratges i continguts mínims, racions més aviat ràncies, menges diminutes, tastes gairebé inapreciables, això sí, diuen que exquisides. En aquells moments poca cosa sobrava, perquè en posaven i en posen tant poca que no arribava ni a la boca de l’estómac. I no cal parlar dels preus, oi?

I clar, el debat sobre la gastronomia que té nombrosos adeptes i militants genera informació i doctrina i nous herois i mites contemporanis davant dels fogons i naturalment també detractors que estan més pel plat contundent i ple sense tantes històries.

Després es va plantejar el demanar el menjar que ha sobrat com havíem vist fer en molts altres indrets però aquí encara no havia arribat.
Això de demanar que ens donin el menjar que ens ha sobrat no ens feia massa gracia semblava de gent que no sabia anar pels llocs, una mica ordinària en deien.

Però mica en mica vam anar perdent aquesta certa reticència a reclamar allò que havia sobrat i que pagàvem.

Primer potser va ser el que feien algunes àvies de manera desmenjada de demanar els ossos pel gos, després quan demanàvem una ampolla de vi d‘un cert nivell i no s’acabava doncs la prenem, només faltaria, i l’acabem sota la lluna i en el tema del menjar encara es va trigar però ara, com des de fa anys es fan en altres països, no costa tant dir que ens posin en algun recipient el que ha sobrat i sortim del restaurant amb la bossa, el Tupperware o una bossa de plàstic. Hem superat cada cop més aquella mena de vergonya –sobretot  del que pensaran o diran- de demanar allò que hem pagat, que és nostre en definitiva i que no hem pogut o volgut acabar...

Ara el Parlament ens ho posarà tot molt fàcil. Ja no ens caldrà cap mena de dubte, ni recança, ni vergonya demanar al cambrer que ens emboliquin el que ha sobrat i ho prendrem a casa emparats per la llei. Poca conya!

Efectivament el parlament ha provat la llei contra el malbaratament alimentari desprès de gairebé quatre anys de tràmits, aquesta llei afecta els protagonistes de tots els passos de la cadena alimentària.

La llei és prou important i si atenem a una data, és  més, necessària, resulta que cada català o catalana, segons un estudi de l’UAB i l’Agència de Residus general llença 35 Kg de menjar a la brossa.

Deu n’hi do.

L’estudi no especifica quant n’hi ha d’individual o en indrets de restauració però vaja al xifra és més que notable per l’import econòmic però també per un malbaratament innecessari.

Un dels redactors de la Llei Raúl Moreno ha dit que es procurarà que la  possibilitat d'emportar-se el menjar que ha quedat al plat en els restaurants es faci visible a la carta i als menús "perquè la gent perdi la vergonya que té sovint per demanar les restes que no ha consumit" i encara ha afegit: Aquesta no ha de ser una llei de batalla política. La lluita contra el malbaratament alimentari ha de ser un objectiu de país, del conjunt de la societat, i ens ha d’ocupar i preocupar a tots, per les implicacions mediambientals, socials, econòmiques i de sostenibilitat.

Té tota al raó del món.

La llei és molt àmplia i abasta molts elements que conflueixen en la cadena alimentària però sobre el tema que hem dit de recollida del menjar que no ens hem acabat a la taula del restaurants contempla que els restaurants i hotels estaran obligats a tenir carmanyoles –sostenibles, això sí- perquè els clients es puguin emportar el menjar i beguda que els sobri.

Doncs ja ho sabem, ara ja no ens caldrà dissimular per demanar que ens donin el que no ens hem menjat. Ho farem (ho faran) amb normalitat i emparats per la llei.

I també la llei farà que es creïn espais perquè es pugui distribuir l’excedent alimentari entre entitats socials.

En fi carmanyoles amunt i avall.

La carmanyola des de fa un temps ha ressuscitat, els esmorzars i berenars dels nens i nens ja no van ni amb paper d’alumini ni amb bossa de plàstic sinó amb carmanyoles i fins i tot els grans en porten habitualment per prendre el dinar de casa. Molts models ben pensats i estructurats.

El temps canvien i evolucionen, allò de demanar mig d’amagat, mig avergonyits el que no ens hem menjat ara ja no ens tocarà a nosaltres fer-ho. Des del mateix restaurant ja ens esperaran a la sortida i desitjant-nos cordialment un bon profit i una bona tarda o nit ens oferiran la carmanyola.

Que duri. Sí senyor.