La nostra ciutat, la meva, la teva...

La ciutat és moltes coses, algunes tangibles i altres d’immaterials. La ciutat és un espai geogràfic, la ciutat és un espai de socialització, una àgora pel contrast de les idees, una concepció urbanística, un referent d’usos i costums.

La ciutat és una construcció permanent, d’un evident creixement físic regulat o no, de canvis morfològics, d’acollida de noves ciutadanies, de creació cultural, de barreja lingüística... en fi la ciutat és tot i més.

Pels que vivim en al mateixa ciutat durant una colla d’anys aquesta acaba esdevenint el nostre paisatge més proper, en elles ens hi sentim identificats amb sentiments a voltes contradictoris, la podem criticar obertament però la defensem quan algú la critica. És la contradicció humana. En la ciutat hi hem  tingut els nostres marcs vitals, primer de socialització, després de relació, de feina de construir projectes de constituir nuclis familiars. En la ciutat hi tenim bona part de la nostra pròpia i personal zona de confort. A les ciutats -cadascú  la seva- els qui hi vivim ens hi sentim arrelats, inserits en un entorn conegut, variable, però que manté arrels, a un context social i, naturalment, a una determinada “marca” cultural que ens manifesta de diverses maneres i ens sentim més a prop, més protagonistes d’alguna d’elles. I a les ciutats són per  moltes generacions l’espai on la cultura ha estat present com un element d’identificació, com un element que ha permès la integració, l‘arrelament de molts ciutadans que han arribat de nou. I aqueta cultura en el marc cívic, ciutadà alhora ha esdevingut també espai de cohesió que han evitat  fractures entre la comunitat.

Les ciutats -la ciutat- ha complert durant molt de temps una funció d’acolliment, encara que també a les ciutats hem pogut constar amb una certa perplexitat, no ho negarem, actituds xenòfobes i contràries a la nostra llarga tradició d’acolliment i mestissatge.  

Les ciutats són éssers vius que van canviant permanentment i molt més encara  d’ençà de l’arribada de la democràcia a la nostra societat?. Passos endavant i alguna crisi que s’ha hagut de capejar amb esforç i sacrificis.

Segurament parlar de llibertat ara que al 79 no te res a veure en la relació entre ciutat i ciutadans i ciutadanes.

Segurament parlar d’atenció social tampoc. Del res a una certa seguretat amb retallades incloses.

Segurament res te a veure l’actual urbanisme amb el debat de la planificació  l’haver de completar la ciutat -asfaltar algun carrer- dels anys inicials dels 80 amb encara mancances evidents

Segurament parlar d’escolarització, serveis socials, sanitat, no té les mateixes perspectives desprès de prop 30 anys de gestions pro-actives de la ciutat i amb una enorme implicació de la ciutadania en resoldre els seus propis problemes. I per tant segurament, tampoc te res a veure el que ha succeït a les ciutats i la manera d’actuar de la ciutadania davant els reptes i problemes que té la ciutat comparat amb fa anys.

Les ciutats doncs són mutables i van evolucionant amb vectors i paràmetres diversos, a vegades esteses en el temps i de manera tranquil·la i altres cops de manera abrupte amb els entrebancs que comporta de tot tipus però ben segur que sempre van a millor.

Les ciutats són avui un espai d’interconecció i de creuament d’activitats a nivell intern i també extern. Des d’aspectes socials, econòmics, associatius, físics, lúdics, es barregen a l’espai públic i a l’espai privat. Això requereix, plantejament, planificació, execució i avaluació de les polítiques a portar a terme.

Es dona la interdependència entre l’opció d’identificació personal creant-se vincles de pertinença i probitat entre l’individu i la seva ciutat i l’opció col·lectiva amb interessos ben diversos, tots legítims però que poden ser contradictoris en alguns moments.

La ciutat doncs esdevé un patrimoni col·lectiu de magnitud notable, però la ciutat també té uns referents personals, intransferibles que malgrat hi hagi una mutació permanent hi ha records que romanen imborrables en la memòria personal i que s’associen a la ciutat. Hi ha particularitats que només ens pertanyen a nosaltres, a cada persona.

A mesura que la ciutat van creixent les persones es van fent grans i potser més carregats de nostàlgia dels temps viscuts i rememorem fets i accions en els espai físics de la ciutat.

Les sessions de patinatge sobre rodes, -amb genolls pelats clar- amb patins encara rudimentaris a places com la de les Cols avui seria impossible fer-ho  perquè l’oci (de qualitat?) ha ocupat tot l’espai, ha canviat la socialització però han desterrat l’activitat de moltes criatures de moltes places ocupades totalment per taules i cadires dels bars que hi ha. I clar jugar a xapes com si fossen ciclistes, o futbol pedra o xapa entre dos escocells del arbres de la rambla com porteries (versió prehistòrica del futbol-sala) ja ni pensar-hi, les terrasses, ínclites terrasses ho han arrambat tot, potser també els jocs han canviat i molt, cIar, o el passar volgudament entre les catifes de fulles dels plataners de la rambla arrencades per les ventades de tardor. Arrossegàvem els peus  fent la màxima fressa possible. Ara cauen les fulles gairebé tot l’any i suposem que una neteja més ràpida ho impedeix i ho recordem amb una mica de nostàlgia, ara sí veient els canvis de la ciutat recuperes la imatge de la cantonada on el festeig (terme i acció de l’era glacial, oi?) i l’intercanvi de paraules “senzilles i tendres” que deia el Serrat i amb la poca llum (amb això també hi ha han guanyat les ciutats) anàvem descobrint amb creixent interès la geografia del nostres cossos de manera innocent, això sí, amb cursos accelerats sota la penombra esmorteïda d’algun fanal envellit i caduc. La cantonada persisteix, la reconeixem però l‘entorn no té res a veure. Tot passa.

I encara avui quan veus Vilanova des d’una certa distància el seu perfil ha variat i molt amb el temps. Pocs deuen recordar ja el contorn del Griffi, i hi era eh!, però s’oblida amb facilitat i la ciutat s’anirà modelant amb noves construccions que substituiran les que hauran desaparegut.

La ciutat doncs barreja de la que ens és pròpia i la que en sentim com a nostra com a comunitària amb referents vells i nous, amb valor d’identitat propi i compartida, amb valors de sempre i altre d’emergents.

Vivim col·lectivament però el record personal és fort en molts racons, no necessàriament son tots plaents però hi ha una perspectiva ja amplia del trajecte recorregut entre els carrers, places, viles, espais de grata memòria o també d‘indiferència oblidadissa. Records que sumen i acumulen el punt just de nostàlgia. La ciutat d’abans no era millor que la ciutat d’ara, ni parlar-ne, encara que amb la mirada al retrovisor hi tinguem imatges que és ja impossible de repetir que ens ho fan creure falsament, imatges passades que si podem  recrear perquè imaginar o recordar és gratis i a voltes és necessari refer i recrear el passat per no oblidar d’on venim i el que hem viscut.

La nostra ciutat com totes canvia, el records més que canviar es van matisant  en la distància, el que és important és que ens hi sentim encara partícips d’anhels i d’esperança en moments de dificultat col·lectiva.

La nostra ciutat ha de ser compatible amb la meva, amb la teva amb la seva perquè la ciutat col·lectiva és també la suma entre altres coses del que cadascú en la seva singularitat hi vol veure.