Qui és l’últim/a?

Mai no havien desaparegut però ara s’han multiplicat de manera exponencial.

És així, les cues no han marxat mai de les nostres vides però en aquesta nova època han tornat a veure’s. La reducció dels aforaments, les franges horàries i altres elements de restricció ens han portat de nou la visió d’una corrua més o menys ben ordenada de persones que esperen estoicament, amb paciència el seu torn.

En la memòria personal segur que tothom hi té present les cues fetes en situacions habituals i en altres d’especials. El nostre record es remunta a les cues que es feien als tallers de la Renfe on uns vagons dipòsits portaven aigua potable. Si no recordo malament -i si no, ja hi haurà qui em pugui corregir- l’empresa havia previst portar aigua potable pels seus treballadors i les seves famílies però la precarietat del subministrament tant elevada va fer que s’obrís a tota al població. Garrafes de vidre folrades amb vímet amunt i avall per poder carregar uns quants litres per poder beure i cuinar. I una altra cua també vinculada a la quotidianitat era la del petroli que fèiem a cal Caba, omplir una llauna per fer servir algun cremador o un fogó de petroli que complementava la cuina econòmica de carbó. I encara a l’estiu, al vespre, fer cua a les fonts per recollir galledes d’aigua. La causa? L’endèmic mal de la ciutat sense un subministrament regular d’aigua que no es va resoldre fins molt més tard.

Per tant van créixer amb cues vinculades a la subsistència, però també en fèiem per gaudir, com al cinema quan la pel·lícula venia acompanyada de fama o amb un cartells atractius, als forns de pa, al mercat quan encara no s’havien inventat les màquines amb els numerets d’ordre. Era demanar el torn. Qui és l’últim? I més endavant es va perfeccionar la fórmula Qui és  l’últim o l’última?. I sempre hi havia qui et responia amb una certa ironia: Tu. Clar que ho eres, però la pregunta ja s’entenia en la mateixa hi havia la resposta...

A les cues ens hi hem passat hores, seria interessant que aquells experts d’algunes universitat americanes que fan treballs a vegades surrealistes per  comptar-ho tot fessin l’exercici per conèixer la mitjana d’hores que homes i dones ens passem a les cues diverses que fem al llarg de l’any i més ara que tot –no tot sortosament- es pot resoldre sense fer cues davant l’ordinador de casa teva i endollat a les compres en línia... però potser després cal fer cues a Correus.

Les cues servien per fer una interacció social notable, era una mena d’àgora pública improvisada, contactes informals de gent desconeguda. De les cues  potser van néixer gran amors, algunes amistats i també per què no alguna animadversió que ha perdurat al llarg dels anys per dir algunes relacions que es podien establir. Ara no, ara, distància, mans, mascaretes i poca connexió, l‘ampolla d’hidrogel a la bossa i rentar-se les mans, vetllar acuradament per la distància i silencis, i en tots cas, parlar ben baixet el que sigui només imprescindible sense massa expressivitat no fos que algun aerosol virulent ens arribés.

A les cues si paraves una mica l‘atenció al que s’hi deia i comentava hi podies participar activament, era un lloc on es trametien les notícies, on es podien comentar els fets succeïts i podies, com no, assabentar-te de la darrera xafarderia que corria pel barri o les malalties de l’un o de l’altre i també de les maledicències pròpies dels pobles. En definitiva la cua era també una mena de vox populi. El refrany així ho indica Safarejos i forns, niu de raons, fent referència a dos indrets que antigament si feien cues, ara no hi ha safarejos però ha quedat per sempre allò de fer safareig o fer bugada....

Cues llargues, cues curtes, cues ben arrenglerades, cues amuntegades...

Cues emprenyadores com la de treure els bitlles de tren a les hores puntes quan no hi havia encara màquines expenedores, cares de sons en els primers trens i una certa lentitud que feia patir quan veies que els busques del rellotge del damunt de les taquilles s’acostava irremissiblement a l’hora de sortida del tren. Llavors... beneits retards!. I què de dir les dels cues de cotxes que es formen a l’estiu al peatges.... caravanes i més caravanes, temps per pensar i reflexionar sobre la necessitat de determinats desplaçaments..

Es fan cua fins a tot a les esglésies per a anar a rebre al comunió... ara en temps de pandèmia van més ràpides, ens reparteixen les formes a discreció sense perdre en absolut, això sí, el significat profund de l’acte.

Cues indignants i inútils com les que s’han fet en aquets dies de pandèmia davant dels locals del SEPE (Servicio Público de Empleo) amb oficines tancades i treball a marxa lenta. I naturalment allò de la cita prèvia era com buscar una agulla en un paller. Burocràcia ineficaç. Encara hi ha qui està a la cua del que havien de cobrar fa sis mesos. Poden anunciar mesures si després no arriben...

I en la pandèmia hem tornat a veure cues al carrer i crec –en una anàlisi gens científica i absolutament subjectiva- que els local on s’han format de més llargues si més continuades són a primera hora els forns, potser per allò de “pa calent, no n'hi ha de dolent'. Durant  tot el dia (majoritàriament els dilluns) a les cases de jocs i apostes. Ja sabem que en matèria de sort és diu que en temps de desgràcies hi ha més possibilitats de que et toqui la grossa, i així més enllà de les loteries hi ha una amplia gamma de possibilitat de jugar i fer efectiva aquesta dita de que cal jugar en temps de dissort. S’esgotaren els números amb la data del confiament i també els de altres dates marcades per la Covid- 19. Superstició, sempre endavant. Cues a les farmàcies, però amb molta discreció. Passat el primer moment d’acumular mascaretes i ampolles d’hidrogel les coses han millorat. Poques cues i per experiència personal no massa llargues als CAPS, ben ordenada i amb diligència el personal t’anava despatxant en funció del que et calia. La sensació és que ja mai més entrarem als CAPS amb plena llibertat i anirem a les sales d’espera. La consulta telefònica o via mail (amb respostes no massa ràpides diguem-ho tot) s’acabaran imposant. Al temps!

Però la meva impressió (no necessariament certa) qui guanya en matèria de cues són els estancs cues llarguíssimes durant moltes hores, el tabac enganxa de valent. I sempre hi deu haver el temor de que ens tornaran a tancar. Els que hem estat fumadors ho entenem, passar hores tancat amb ganes de fumar i no tenir tabac provoca un tensió forta, i clar perill per la convivència...

La cua, les cues formen part de la nostra vivència al llarg del temps ens hem carregat de paciència i aguantem estoicament, ordenadament i educadament el nostre torn. I l’experiència també et porta a tenir algunes manies sobre les cues. La personal percepció és que quan algú per la raó que sigui ha de creuar la cua ho fa per davant meu. Sempre! La veritat és que no em fa res però sempre m’he preguntat per què han triat aquell lloc per passar. Un altre què fer amb aquelles persones que dissimuladament proven de colar-se per exemple a les caixes del super, mires cap una altra banda i consenteixes? T’hi encares i els enlletgeixes la seva conducte poc solidària amb la resta de persones?.

I encara un altre, quantes vegades ens hem plantejat quin és el límit dels productes per deixar passar algú de la cua per davant nostre. Nosaltres amb un carro ple a vessar i el de darrera un producte, dos o tres... Fins quin quantitat és susceptible de cedir el torn?

Reflexions de temps de “vacances”, de poca feina i per tant de pentinar el gat encara que sigui a través de fer alguna reflexió sobre les cues i el que ens han aportat.

I també diguem-ho clar esperem amb candeletes que es formin les cues per posar-nos les vacunes contra la Covid que més lentament del que desitjaríem es van posant.

Serà un gran cua, no hi haurà queixes per fer-la..

Tant de bo sigui ben aviat... a la cua hi falta gent. I si podem ens colarem! Ah!