L’època de l’assaig - error

Amb aquest desastre humà, social i econòmic que ha portat la pandèmia de la covid-19 s’han acabat –tallades d’arrel- determinades certeses que teníem interioritzades i hem passat a una etapa -nova- en que el mètode de l’assaig –error ha guanyat un pes, sens dubte, necessari per afrontar de nou una vida més o menys “normalitzada”.

Ara fa un any i mig recordeu les polèmiques -algun cop fins i tot baralles- entre els que defensaven la necessitat de l’ús de mascaretes i els que creien que era una exageració. Finalment de no trobar-la necessària l’autoritat la va donar com obligatòria arreu i d’ençà dels sis anys amb excepcions sanitàries justificades. El mateix va passar amb els guants. Dispensador de guants arreu dels comerços que freqüentaves, rentat de mans amb hidrogel i després posa’t els guants era com una mena de martiri, dificultaven obrir les bosses en fi, una gimcana de nivell alt. Després es van considerar més aviat perjudicials ja que es va arribar a la conclusió de que el virus del pebrots no es transmetia pels objectes diversos sinó a traves d’aerosols.

Els guants van marxar de la nostra vida tan de pressa com hi havien arribat.

Ara el debat ja és quan ens podrem treure les mascaretes seguint els passos d’alguns països que amb un alt índex de vacunats ja creuen que es poden treure la protecció facial almenys en els espai oberts. Aquí la conselleria d’educació encara no té clar si el curs vinent encara s’haurà de portar a les escoles.

Ja veiem doncs, assaig-error o certesa i a seguir avançant.

I també ens trobem ara amb la paradoxa. Els negacionistes comencen a posar-se mascareta -ells que n’havien dit pestes- perquè creuen que els vacunats poden deixar anar alguns elements contaminants. El món cap per avall. 

I tampoc l’autoritat (in?) competent ho posa fàcil. La darrera polèmica sobre la segona dosi d’Astra-Zeneca és el paradigma de que tot plegat és complica més del que caldria. Contra el criteri dels científics i de la mateixa agencia europea del medicament aquí el ministeri aconsella que a menors de 60 anys no se’ls administri la segona dosi d’A-Z i es posi la de Pfizer.

Una nova discussió diuen que fonamentada en una prova de no més de 600 persones i contra l’opinió de molts científics.

De nou assaig-error?. O raons més sociopolítiques, econòmiques i de la competència entre les farmacèutiques. Vet a saber? Potser algun dia en sabrem les raons verídiques i no suposicions com fins ara.  

Ens hem mogut -o s’han mogut els experts, millor- entre la intuïció, la improvisació i finalment per imposició. I tot plegat ben amanit amb els llançaments de responsabilitats entre uns i altres, entre els mateixos experts, entre els experts i els polítics i entre els polítics mateixos. En fi ja ho hem vist, ho hem viscut i ho hem patit.

Les certeses van desaparèixer i ara entrem és un moment en que l’experimentació passa a ser primordial.

La paradoxa és que tot aquesta nova experimentació l‘hem de fer sobre coses que teníem per normals, coses quotidianes que fèiem sense cap mena de control o prevenció més enllà del que és sempre raonable.

Prendre una copa al carrer o en una discoteca  era habitual entre uns determinats sectors de la població

Anar a un concert estava en les agendes de molta gent.

Fer reunions de força gent era moneda de curs legal en la majoria del àmbits de la societat.

Ara tot això queda qüestionat. Com ho fèiem amb absoluta normalitat ja no té sentit.

Ara cal anar primer a l’experimentació, constatar peròs, contres, perill i seguretats per poder donar altre cop garantia de tranquil·litat en la participació en qualsevol acte.

Llegim que aquest passat dijous es ve fer una prova pilot a Sitges per poder “normalitzar” l’oci nocturn. Es tracta de que 400 persones, segurament un nombre molt més baix del que seria habitual, podessin circular amb llibertat per 5 bars musicals al carrer Primer de Maig (del Pecat, quedi clar). La voluntat sembla que és recrear una situació més o menys de l’avantpandèmia i posar els protocols que ho facin possible. Això sí, xifra tancada de participants i controls d’aforament al mateix carrer, qui surt no tornar a entrar, test d’antígens i posteriors proves un cop s’ha participat en l’experiment. Òbviament amb mascareta, gel hidroalcohòlic i també espais on es podia beure i menjar. L’experiment sembla que va anar bé, menys gent de la prevista i si es tancava a les tres a les dues ja hi havia molta gent que tocava el dos. En fi ens volem apropar al que enteníem con normalitat però el cert és que encara no hi hem arribat i estem en període de pràctiques per recuperar-la si és que es possible.

Així mateix la voluntat dels promotors del Festival Vida de Vilanova també es llencen altre cop i preveuen una assistència de 10.000 persones i naturalment amb les mateixes mesures de seguretat individuals i col·lectives que s’ha assajat en altres actuacions musicals en viu i en directe.

Així doncs hem entrat en un temps d’experimentació.

Ens volem acostar a la vida que coneixíem des d’aspectes formals i ens trobem que per aconseguir-ho hem de procurar-nos uns protocols i unes condicions que mica en mica van canviant en funció de com evoluciona la pandèmia i com l‘autoritat creu que l’hem d’afrontar.

Hem perdut les certeses, hem perdut determinades rutines, hem deixat enrere una tranquil·litat que donàvem per òbvia i hem entrat en el temps del dubte permanent, del qüestionament de conductes (públiques i també privades), de buscar les fórmules que ens facilitin el retorn a una rutina que teníem assumida que potser en alguns moments ens fastiguejava i ara enyorem i desitgem tornar-hi.

Diuen que mica en mica, però les opinions són tant contradictòries que fa que qualsevol certesa d’un moment a l‘altre ja sigui qüestionada, que cada pas que fem potser que porti a fer-ne uns quants endarrere.

Els optimistes i les autoritats sembla que ho són, ho fien a que hi hagi una vacunació massiva que sembla que serà possible força aviat (un cordial record i salutació a aquells que se’n fotien quan l’ex ministre Illa parlava d’un 70 % a final de l’estiu) i això potser, potser, ens farà tornar a tenir certeses.

Mentre hem de conviure i sobreviure a aquesta època de dubtes permanents, de dialèctica endimoniada i de contradiccions entre els que haurien de provocar certeses.

Però vaja ja diu la cançó del Miki Núñez Escriurem que tot no va ser fàcil. Ho sabem, i per això ara entrem a l’experimentació com a actitud vital i parlant de cançons no podem oblidar ara que ha mort l’extraordinari Franco Battiato que cantava allò de:     

Busco un centro de gravedad permanente
que no varíe lo que ahora pienso
de las cosas, de la gente,
yo necesito un
centro di gravità permanente
che non mi faccia mai cambiare idea
sulle cose, sulla gente.
Over and over again.

Potser és això. En temps d’incertesa, d’experimentació i de dubtes funcionals busquem i tant de bo trobem el nostre centre de gravetat.