40 segons... la foto, poca conya

Com que aquesta trobada s’havia venut com una reunió bilateral més enllà de la salutació -el termes diplomàtics són un enrenou-. La foto doncs del que havia de ser una reunió s’ha convertit en una trobada.

Això evidentment ha servit pels habituals de la conyeta per sucar-hi pa amb una certa raó. I clar, també, els opinadors col·legiats de les tertúlies hi han trobat una beta a seguir i arribar des de la “cosa” de la foto a la irrellevància d’Espanya al Món tot recordant a Zapatero i la retirada de l’Irak i ho fan amb una facilitat inusitada. Estirat el fil et pot portar on vulguis.

Certament i ben segur que tampoc calia esbombar amb trompetes i platerets el que després no ha estat. Però la sobreexposició, ja se sap, que pot portar a situacions ben absurdes.

Això de les fotos buscades poden tenir un cert interès i rèdit a curt termini però no sempre és així.

Veure Sánchez i Biden podia culminar una setmana de fotos força positives per la Moncloa, una plaça de Colon més aviat baixa de presències, fracàs clarament i sense la foto que tothom volia evitar. Casado descol·locat i Ayuso posant la pota fins el fons amb el paper constitucional del rei. Un Abascal crescut i una Arrimadas que necessita el protagonisme com aigua de maig i una Rosa Díez ressuscitada altre vegada, sempre anant a la contra. Però Sánchez també tenia la foto de les eleccions primàries del PSOE on el “seu candidat” ha guanyat de llarg i per tant el control sobre el partit pot ser encara més directe.

A vegades el silenci sobre una foto és més que positiu. No va ser així...  

I evidentment la diplomàcia espanyola no és que hagi sortit prou bé del tot.  Malgrat això Sánchez torna amb una conferència de l’OTAN a la butxaca que tampoc no sabem perquè servirà.

Però la foto ja està feta i és portada dels diaris. El titular que l’acompanyi per més crític o irònic que sigui s’oblidarà ràpidament, la foto queda.

Política de l’impacte en diuen.

Això ens porta a pensar que hi ha moltes persones -que acabem admirant almenys nosaltres per la seva constància- que van sempre a la caça de la foto –ara els selfies hi ha ajudat molt- amb personatges famosos. Hi ha autèntics caçadors/ores de fotografies amb personatges més o menys famosos, poden ser polítics -fama efímera- artistes, gent del couche, de la vida en rosa, i encara els esportistes i/o els creadors.

També hi ha l’altre especialitat prou interessant com és la recollida d’autògrafs. En això el món de la política té més aviat una cotització baixa per no dir que purament casual. Veure com arriben els futbolistes al seu lloc de concentració, generalment hotels de cinc estrelles, i darrera les tanques unes nenes, nens, nois, noies o algun ganàpia que estenen la llibreta amb el bolígraf esperant la rúbrica, commou. Alguns esportistes s’aturaran i signaran uns quants autògrafs, altres passaran olímpicament, altivament, ignorant les súpliques dels seus petits fans. Insensibles.

No hem vist però a les entrades i sortides del parlament massa gent per no dir que no hem vist a vist ningú que s’aturi a esperar que passi el conseller Puigneró (exemple) perquè signi un autògraf o que li dediqui una foto amb les banderes al darrera, o al cap de l‘oposició o al Garriga de Vox, per tenir la rúbrica com un fetitxe.

En fi ja sabem que a la vinya del senyor hi ha de tot i molt i la dèria, mania, curiositat de col·leccions o d’alguna mena de record de la teva relació amb algú important, entre cometes, és clar, una cosa relativament estesa. Fotos, signatures, llibres dedicats que és una altra manera de tenir un cert acostament amb l’autor o d’alguna manera tenir un cert testimoni directe del creador. Ara amb això de la pandèmia tot ha variat i en el cas dels llibres ja es podia encomanar i la llibreria en qüestió ja te’l portava signat, perdent-se això de  l’emoció d’acostar-se a l’autor, parlar-hi o fins i tot tocar-lo. El cara a cara sempre es més estimulant que rebre la signatures a preu fet, com a xurros.

Però és cert que voler tenir un llibre signat per l’autor és també cercar una complicitat, és tenir viu a través de la seva signatura a un autor que potser entre altres cosses el seu llibre ens ha fet somniar o ens ha ajudat a entendre una mica més el món i les relacions complexes d’aquest.

Això, un autor és pot ajudar a somiar i en contrapartida una signatura d’un polític ens pot portar mals sons... Diferència notable oi?.

L’atracció sobre els “famosos”

Fa molts anys vaig viure i veure una escena que em va colpir força. Era en una reunió de l’antic PSUC, un conjunt de militants d’aquells de pedra picada, d’anys de resistència i lluita emocionats de rebre a Gregorio López Raimundo que fou Secretari General del PSUC en forces anys de la clandestinitat. Hi havia en l’ambient un estat emocional alt, vaig veure com tots els presents -almenys els de més edat- hi volien tenir, trobar un contacte físic. Volien tocar-lo, el mític líder es feia present, existia, era de carn i ossos. No cal dir que encara no hi havia mòbils i ben possiblement aquell tocar avui hagués esdevingut una selfie molt preuada i segur que algun que altre cop de colze hi hagués hagut per obtenir la millor imatge i poder després penjar-la a l’instagram i dir amb orgull: Jo hi era, jo l’he tingut al costat......

Els personatges famosos i coneguts mediàticament ens atrauen, actuen d’iman de la nostra curiositat, Què indueix a una persona que mai, ni boja, votaria a J. M. Aznar a canviar la seva trajectòria en una estació de tren per saludar-lo? Vet  a saber. Veure el poder de prop? Constatar la normalitat de l’individu o simplement un cert morbo de com reacciona un polític que més aviat aixeca una certa antipatia personal....

Ja ho diu aquella frase de que una imatge val més que mil paraules, i així ens hem llençat a caçar imatges i si en som els protagonistes o coprotagonistes doncs millor que millor, la col·lecció de fotos va augmentant a mesura de que som capaços de trobar-nos amb més famosos disposats a posar al nostre costat....

També clar la foto és important per fixar el temps i el moment, només cal recordar la frase del pre-històric personatge del socialisme ibèric Alfonso Guerra que va fer fortuna. «El que se mueva no sale en la foto» amb una voluntat de que a través de la frase quedava clar que la disciplina del partit estava per damunt de tot.

I encara una moment per allò de les fotos robades, són aquelles que es fan sense el consentiment o coneixement dels protagonistes, no sabem si és la del President Aragonès i el Rei que ha aixecat ja múltiples respostes de despit i de retret cap el President...

Era robada? Era consentida?. El que sigui però és foto de portada també... i dóna per molt.

I encara ens queda al foto de l’estiu, els indultats sortint de la presó, ja triga.

Sánchez ja té la seva foto amb Biden....40 segons que han donat, diuen a la Moncloa per molt, el temps ho dirà....

Però la foto passa a la història.