Elisabet Raspall, l’esperit del mestre Burrull i dues coses petites

Només caldrien un parell de minuts del documental Francesc Burrull. Un buit que s’ha d’omplir per comprovar que aquest no és el país de les petites coses que importen. Si ho fos, l’explicació del Mestre d’on rau la força del Cant del Barça l’hauríem d’emmarcar: una tercera menor, mi-sol, i després totes les notes ben seguides perquè si no cantes això... no pots cantar ni el Cumpleaños Feliz.

Moment il·lustratiu del documental d’Àlex Gómez-Font i Pau Guixà que s’ha projectat aquest cap de setmana al Principal de Vilanova en el marc de l’homenatge que ha culminat amb un concert magnífic a l’Auditori Eduard Toldrà.

Ho és, àlgid el moment, pel resum que fa de la saviesa, el coneixement i el talent immens de Francesc Burrull.  Pioner amb la Big Band de Barcelona, pilot a l’ombra de la Nova Cançó i creador virtuós dels arranjament de peces emblemàtiques de Serrat i de Llach i com aquell que diu de qualsevol artista o grup que hagi dit alguna cosa interessant dels seixanta cap aquí en camp de la música catalana.

La seva mà sàvia ha recosit les harmonies fonamentals de quatre himnes monumentals, intergeneracionals i ben tranversals: Cant del Barça, L’Estaca,  Mediterráneo i Para la libertad. Afegim-ne un cinquè: Passeig del Carme.

Però si aquest fos el país de les petites coses importants tindríem impreses i editades les seves partitures, l’Administració maldaria per difondre la seva obra i la seva figura instaurant l’Any Francesc Burrull i el circuit de teatres del país programaria una roda de concerts basats en les seves preferències, ell piano a piano amb Ellington.

Podria ser un espectacle com el de la formidable vetllada de dissabte a l’Auditori. Va resultar un sentidíssim “homenatge de quilòmetre zero” en paraules pròpies d’Elisabet Raspall. L’excel·lent pianista vilanovina, investida en esperit de Francesc Burrull per a l’ocasió -Laura Simó dixit- va centrifugar l’emoció capa a capa i va “fer el paper d’ell”, raona encara impactada per l’esforç la compositora d’I Love Jazz
Dificilíssim paper el de la pianista en un concert d’evocació, de senzillesa i de sensibilitat en record d’un artista imprescindible per la música i per la cultura d’un país que si fos el país de les petites coses que s’estimen reconeixeria l’enorme capacitat d’un músic amant del jazz -que va tocar amb Chet Baker- i amant dels boleros -que va acompanyar Sara Montiel.

Homenatge entranyable celebrat gràcies al compromís dels seus amics més propers i músics que comparteixen el Garraf com escenari vital: brillantíssima Elisabet Raspall amb Gaby Ardebol, “Pinyu” Martí, Jordi Mestres, Jordi Paulí i Giuseppe Costa acompanyats per Laura Simó.

Peça per a la memòria queda la interpretació íntima de Costa i Raspall sobre Secret, la continguda peça de Burrull amb aspiració de banda sonora amarada de tardor mediterranea i aromes de Bill Evans, Nino Rota i el Gershiwn més essencial.

No és aquest, dèiem, un país atent a les petites coses de valor.  I se li escapa, com ha reivindicat amb modèstia però amb fermesa Judit Burrull des del Principal, un major reconeixement públic i oficial al treball del seu pare, desaparegut l’agost passat.

Si fos aquest el país de les petites coses que es cuiden, dedicaríem un carrer a Francesc Burrull com reclamaria l’Elisabet Raspall; reconeixeríem el tarannà senzill que emmarca el fructífer geni creatiu que catapulta La Trinca o ha fa els cors al Remena Nena de la Guillermina Motta; valoraríem la importància de l’ofici de qui va crear el so Concèntric i portaríem a totes les escoles l’entusiasme per la docència musical que impulsa L’Aula de Música Moderna y Jazz.

Queden, però, motius per l’optimisme que l’homenatge al Mestre ens han demostrat. L’esforç organitzatiu i tota l’empenta abocada per l’Elisabet Raspall al piano dissabte a l’Auditori, amb un equip tècnic a qui cal agrair un so global impecable. També l’entrega de Giuseppe Costa fent feina de formigueta per enregistrar les últimes músiques de Francesc Burrull en honor del seu amic Pere Tapias. I al darrere, l’excepcional cura editora de Quico Mestres.

Cap a Nadal ha de veure la llum aquest disc, On es desborda el sol, on reciten Joan Manuel Serrat, Sergi López, Josep Maria Pou, Toni Albà, Elisenda Roca, Laura Simó, Quico Pi de la Serra, Òscar Dalmau, Guillermina Motta i el propi Mestres.

Els recomano que busquin i encarreguin ja aquest proper àlbum homenatge, regal... obra única i pòstuma perquè amb aquest petit gest reivindicarem dues coses nuclears: la transcendència de l’obra artística i el valor de l’amistat. Sí, són en aquest temps de col·lapse i fogonades, proeses.

Mentre arriba, podem imaginar Burrull alternant-se amb Montoliu arrecerats el piano-bar, amb aquella música de brasserie a l’ambient, i Tàpias irrompent:

“Deixarem, si et sembla bé, que el temps
llisqui, suau i porós, entre la paraula i el gest”

Al fons, Ava Garder baixa l’escala i el Mestre deixa anar el cigarret i ataca Lullaby of Birdland.