-
A les verdes i a les madures
-
Sixte Moral
- Vilanova i la Geltrú
- 22-11-2021 13:00
Es fa difícil fer un debat seré (quan hi ha soroll mediatic i component personal) sobre l’abast de la disciplina de grup i com es pot combinar amb la lliure decisió d’un diputat, diputada davant d’una votació
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Ben segur que quan s’acosten les eleccions -les que siguin- en el cercle dels nostres amics, coneguts o saludats ens trobem amb aquells i aquelles que manifesten que aniran a votar tapant-se el nas. Després si estàs en un col·legi electoral no veuràs a ningú, ni en cap fotografia, amb una pinça al nas o amb un mocador tapant-se nas i la boca (ara amb les mascarets podem dir que tots ens l’hem tapat el nas). S’entén que entre el dir i el fer hi ha distància, sempre.
Però l’expressió és una manera clara de dir que malgrat es vol votar no hi ha ningú que et convenç i acabés votant la candidatura que trobes menys dolenta, malgrat et pugui semblar que fa una mica de mal olor, votes per exclusió i per sentit olfactiu. Trist, però és moltes vegades així.
I això mentre passa entre el públic expectant, entre els electors que acudim a les urnes no té cap mena d’importància. No deixa de ser un comentari dels molts que es fan quan es convoquen eleccions o quan decidim a qui votar.
Però quan això passa entre els electes, entre els diputats, diputades i/o senadors, senadores, regidors i regidores, agafa una volada mediàtica total.
Es parla més del vots que han trencat allò de la “disciplina” que no pas del fet parlamentari de fons en qüestió.
Això ha passat arreu i aquí en tenim un testimoni molt directe i proper. Si fem memòria recordarem que Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena van votar a favor de demanar al congrés espanyol la transferència a Catalunya de la competència per convocar referèndums i en contra naturalment de la posició oficial del PSC en aquell moment. Joan Ignasi Elena, actual conseller d’Interior, va explicar llavors alguna de les raons de votar a favor de la proposta, entre les quals alguna de consciència i altres de programàtiques, i van assenyalar que no tenien cap intenció de plegar del grup parlamentari. Elena va recordar que el PSC es va presentar a les eleccions defensant el dret de decidir. El PSC no els va expulsar, van acabar marxant i deixant, l’escó al cap d’uns mesos però mentre els havien enviat a les “muntanyes” que en algun argot parlamentari vol dir a les darreres files de l‘hemicicle, és com si la “senyu” t’envia al racó de pensar... i se’ls va treure temporalment algunes atribucions parlamentàries.
I això va fer que s’aixequés el to del debat entre la disciplina del grup (en diuen així) i la capacitat de votar en consciència (a vegades amb mala consciència) o fent una abstenció tàctica.
I hi ha opinions a favor d’uns i a favor dels altres i el debat s’acaba desfent com el sucre dins del cafè.
En fi, la remor com sempre s’acaba diluint i no retorna fins que es doni un cas semblant en votacions d‘un cert pes en la pràctica parlamentària.
Ara hi hem tornat. Quan finalment el PP i Govern acaben posant-se d’acord parcialment per actualitzar alguns dels organismes importants pel funcionament de l’estat entre ells el Tribunal Constitucional esclata l’artefacte dels vots en contra. Aquests acords acaben esdevenint un tragar gripaus amb alguns del candidats que ha posat el PP damunt del paper. I s’ho empassen i tot fa pensar que amb la voluntat d’aplanar el camí per resoldre el canvi i al necessària renovació del CGPJ.
Ara, el principal causant del nou debat sobre el vot dels diputats el protagonitzà l’antic alcalde de Donostia Odón Elorza. El tema està en que el PP proposa a Enrique Arnaldo sembla que és un “pajaru de cuidado”, hi ha suficient literatura com per saber que ha protagonitzat algunes situacions que segurament si la féssim molts de nosaltres ens cauria la cara de vergonya però que pel PP són mèrits per anar al Constitucional. Fins i tots sembla que el tema del títol d’advocat de Casado estaria en el joc del nou membre del Constitucional.
El diputat socialista Odón Elorza en la comissió corresponent que va analitzar les candidatures el va sotmetre a Arnaldo a un setge de preguntes implacable, i anuncia que votarà amb el nas tapat.
Conseqüència, el candidat Arnaldo no perdrà, clar i Elorza és substituït com portaveu en el tema.
Segurament això el fa emprenyar i quan arriba el ple no sols no es tapa el nas sinó que vota en contra, fent ús de la seva llibertat i proclamant-t’ho al quatre vents dient que ha votat en contra en defensa del prestigi i la dignitat de les institucions del TC i el Congrés". Elorza no és ni el primer ni el darrer diputat que trencarà la disciplina de vot. Ell ho ha explicat amb claredat respecte al seu gest i la resposta del partit: He tenido llamadas y órdenes de la dirección. Pero este era un tema muy especial en el que han confluido varias circunstancias. Yo he ejercido mi voto con sentido de la responsabilidad democrática. No estoy loco, vamos. Hay cosas en la vida que son así, una vez que conoces el caso en profundidad acabas discrepando.
Natural, el seu gest ha aixecat aplaudiment i en certs ambients de l’esquerra. I més a l’esquerra li han fet l’ola i han corejant el seu nom gaire santificant-lo, però també entre el seus companys de partit (no calen enemics ja ho sabem quan tens companys de partit) hi ha hagut que li ha llençat dards enverinats i carregats de bilis .Exemple: Efectivamente él es bueno y honrado, los demás unos mierdas que se venden por un puesto en las listas (como si él no estuviese haciendo esto precisamente para asegurarse ese puesto. Pero vamos esto de no aceptar las decisiones colegiadas y hacerse el digno vende mucho..... (llegit en un xat de socialistes).
Es fa difícil fer un debat seré (quan hi ha soroll mediatic i component personal) sobre l’abast de la disciplina de grup i com es pot combinar amb la lliure decisió d’un diputat, diputada davant d’una votació.
No totes les votacions són iguals, hi ha aquelles que no presenten massa càrregues de consciencia i n’hi ha en que et poden situar en una gran incomodat. I això els partits encara no ho ha resolt. Sempre hi haurà els que defensin que es pot debatre i discrepar internament però després cal acceptar la decisió col·legida i la majoria expressada. I si no és així possiblement es dirà que un cop ha votat contra el que ha de fer és deixar l’esco de la llista en la que et vas presentar. Opinions diverses. El vot i l’escó acaben essent propietat (diguem-ho així) de l’electe i no del grup. Per tant semblaria que el legislador volia preservar la possibilitat de votar diferent de la resta del grup.
S’ha criticat (no sempre amb raó) les estructures fèrries i blindades de les direccions del partits, dels grups parlamentaris que intenten que no hi hagi fuites de vot en votacions que atrauen la mirada mediàtica i no hi ha dubte que la renovació del Tribunal Constitucional ho era i molt. I ben segur que molts es van tapar el nas al votar per aconseguir segurament més endavant un benefici millor.
Etern debat, que ara s’apagarà de nou i ressorgirà quan es produeixi alguna que altre votació diferent dins del mateix grup. I el debat seguirà i potser s’hauria de fer al sí dels partits amb una valoració major de la diversitat de criteris i també donant més llibertat ell diputat o a la diputada.
No totes les votacions són iguals i tampoc s’entendria que els mateixos diputats d’un grup fessin decaure una proposta del mateix govern, ara en qüestió de votacions nominals, com en el cas del Tribunal Constitucional, potser una mica més de màniga ample hi hauria d’haver.
El debat intern hauria de ser molt ampli i després la decisió col·lectiva també s’hauria de valorar i visualitzar la dissidència d’alguna manera.
El problema també està en el sistema d’elecció dels diputats i potser amb circumscripció més petites seria possible consultar els votants en algunes ocasions el vot del seu representant i també la possibilitat d’una major accessibilitat als representats públics.
En fi la controvèrsia seguirà i ben segur que es tornaran a crear bàndols a favor o en contra de la posició dels diputats díscols. Segurament no es tracta de campi qui pugui però si que hi ha hagi una major discrecionalitat a l’hora de poder votar diferent del grup.
I sempre es pot, ja s’ha fet en diverses ocasions i es conegut, pactar amb la direcció del grup un mal de ventre d’aquells que apreten que no tenen espera i fan córrer. Resolta la urgència ja no es pot entrar a l’hemicicle per haver-se començat la votació i tancat les portes. No votar no fa el mateix efecte que votar en contra per salvaguardar la imatge de tothom.
Ep! Potser però que es vulgui el contrari.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!