I tu, t'hi fiques o t'hi poses?

De petit, hi havia una colla de paraules que sentia fora de casa però que no utilitzava ningú de la meva família; quedaven fora del nostre –deixeu-m’ho dir i perdoneu-me– idiolecte. De mica en mica vaig anar aprenent a utilitzar-les (o a rebutjar-les, és clar).

Hi havia alguns mots, però, que a mi em feien una ràbia especial (sí, ràbia!); parlo, per exemple, de mots com “aiga”, “carmanyola” o –sobretot– el verb “ficar”. Jugant inconscientment a fer de lingüista, interpretava que es tractava de vulgarismes propis de persones que no parlaven bé o de gent de fora, amb una certa tendència a dir coses estranyes. Amb el temps, vaig saber que “aiga” era un vulgarisme (sembla ser que fins i tot un dialectalisme), que la “carmanyola” era en realitat la meva “fiambrera” de tota la vida, i que “ficar”… La paraula “ficar” em feia tanta ràbia que encara no l’he utilitzada mai. Això sí, un dia em vaig prendre la molèstia de veure què caram volia dir i quan i com havia d’utilitzar-la.

No sé si per bé o per mal, sembla que no sóc l’únic a tenir problemes amb aquesta paraula. En els últims anys, he detectat dues posicions a l’hora d’enfrontar-s’hi: els que la veuen com un vulgarisme i diuen que és incorrecta i els que, al contrari, interpreten que, com que “posar” s’assembla més al “poner” de l’espanyol, es deu haver d’utilitzar sempre “ficar”. Doncs mira, sembla que ni una cosa ni l’altra. Va, anem al diccionari, que sovint és molt útil. Diu el DIEC que “posar” és “Fer que (alguna cosa) sigui o estigui en un lloc determinat on no era, fer-la estar en una nova posició, en un nou estat.” Podem, per tant, posar-nos el mòbil a la butxaca, posar les mans sobre la taula, posar-les patates a dos euros el quilo, posar-nos a córrer o posar-nos nerviosos. “Ficar”, en canvi, només és “Fer entrar dins un lloc.” Segons això, si voleu, podeu ficar les coses al calaix, el mocador a la butxaca, l’espasa a la beina o el dit al nas. No se us acudeixi mai, però, ficar-vos nerviosos ni ficar-vos a córrer. Fiqueu la lassanya al forn però, l’olla del caldo, limiteu-vos a posar-la al foc. Ah, i si voleu molestar algú, penseu que ficar-li el dit a l’ull li farà més mal que si, simplement, l’hi poseu.

Utilitzeu, doncs, si us ve de gust, el verb “ficar”. Ara, ni que sigui per respecte als que sentir-la ens provoca urticària, feu-ho amb mesura, si us plau.

En aquest país, sempre que podem, ens agrada pair el dinar dormint una estona. És el que anomenem migdiada, sesta, becada, cabotada... Hi ha diverses maneres de fer-ho, segons les preferències de cadascú: de cap a la taula –com feia sempre el meu pare–, assegut al sofà –amb el rerefons de la telenovel·la de torn de TV3– o directament al llit. D’entre aquests “professionals” de la migdiada hi ha, encara, dos espècimens: els que s’hi estiren a sobre i els que, sense estarse de res, abaixen persianes, es despullen i es tapen fins a la punta del nas. I tu, doncs, després de dinar, et fiques al llit o t’hi poses?