El fugitiu que no se'n va

El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984) és el títol, encertat, amb què Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha escrit un assaig sobre la personalitat i obra artística i literària de Santiago Rusiñol, amb el que Rusiñol té de personatge. Potser Rusiñol va ser el primer que, com a autor modern i visionari, va creure en la importància que té la representació tot i haver-se proclamat un artista lliure.  

Però ningú ho és, lliure, si no és que fa una obra silenciosa i amagada, lluny del brogit i la xerrameca buida, i, sobretot, prescindint del dictat de mandarins professionals i ocasionals i de l’opinió pública que aquí t’exalça, allà t’enfonsa, més enllà et menysprea o t’ignora. Lliure és qui fa per no necessitar cap mena d’aplaudiment per sentir-se ser el que és, diguin el que diguin: un creador o una creadora, amb els adjectius que calgui afegir.

Fugir és, en efecte, una actitud moderna de l’home o de la dona amb un cert esperit indòmit, rebel, que es manifesta en el caràcter i que els modernistes van practicar tant com van poder. Però, fugir de què. Dels llocs comuns i de les convencions socials. Rusiñol va deixar la fàbrica i la família per anar-se’n a pintar a París. En aquests primers modernistes es va produir d’entrada un desclassament que, en el cas de Rusiñol i el de molts altres, s’ho podien permetre. La bohèmia només era practicable si de casa t’enviaven diners, ni que fossin pocs, però imprescindibles per a viure. Fer la bohèmia, com viatjar, sempre ha estat costós, i els qui no tenien cap mena de suport econòmic sovint van fracassar o es van morir de malaltia o de gana. Pocs se’n van sortir.

Resseguir la biografia i l’ideal artístic de Santiago Rusiñol en la primera part de la seva vida, fins als quaranta anys, resulta molt interessant per als lectors d’avui que vulguin entendre la pulsió vital, l’energia que es projecta en aquest neoromanticisme que és el Modernisme el qual, cal dir, no ha marxat pas del tot en actituds com les que vam tenir gent de la meva generació (1968-70), o ara mateix, amb l’èpica del procés i de l’1 d’octubre de 2017. Aquest impuls intern i recurrent en la història humana es manifesta com el franciscanisme: retorn a les fonts genèsiques, beure de la puresa primordial.

Cal observar que el món, la civilització humana avança només quan es dóna aquesta pulsió de vida extraordinària i neta que trenca o modifica més o menys radicalment amb un passat esdevingut escleròtic, fossilitzat. Cal observar en la història humana la llum que porta en el seu si tot moviment personal i col·lectiu que signifiqui renaixement, regeneració, i això és el que va ser el Modernisme com abans ho havia estat el Romanticisme i el mateix Renaixement. En tots aquests moviments que sempre ho són de matriu cultural, qui va tenir sempre un rol essencial, subversiu i revolucionari, van ser els artistes. Santiago Rusiñol, amb el seu encant, animador sociocultural a l’avançada i creador de nivell tant en l’àmbit de la pintura com en l’àmbit de la literatura, encarna aquest arquetip d’artista capdavanter dels nous temps, és a dir, modern i conflictiu.

 A El fugitiu que no se’n va, entre altres dicotomies que Rusiñol va posar sobre la taula, Raül Garrigasait ressalta l’oposició poesia/prosa, que no té res a veure amb els gèneres literaris sinó amb actituds vitals. És a dir: viure una vida on la sensibilitat i l’espiritualitat hi tenen un pes, o qui té el pes més pesant és el pragmatisme i la grisor del quotidià. És clar que en aquest món tots hem de viure una vida prosaica. Però també és cert que hi ha qui se les enginya per no deixar atrapar la seva ànima per aquesta llosa ofegadora i deixa volar l’esperit i dóna ales a la innocència primordial, l’energia pura que és la mare de la creativitat i llibertat autèntiques.

Tractant-se de Santiago Rusiñol, aquest eixir del que ens empresona es mostra fins i tot quan l’artista en el meridià de la vida deixa la bohèmia, torna a casa amb la família i pinta els seus famosos jardins que els compradors burgesos li treuen de les mans. No hi ha poc lirisme, però, en aquestes imatges que són un convit a la contemplació. Com un mandala, inviten a l’aquietament del pensament, un boig de la casa. I és que les fugides no cal que siguin per cames o gastant la sola de les sabates en viatges per llocs llunyans sinó que la fugida pot ser a través de la ment, de la imaginació. Santiago Rusiñol, que es va convertir en un senyor d’abric, corbata i barba blanca, es va atrevir a escriure obres tan poc convencionals, tan políticament incorrectes, diríem ara, com La “Niña Gorda”. Rusiñol va ser un fugitiu que no se’n va. Però tampoc no es va quedar avarat a la sorra de la platja com una barca vella. El conreu de l’art per un artista genuí, i Santiago Rusiñol ho era, significa alçar per damunt la mitjana la sensibilitat i la intel·ligència creativa encara que tothom vegi que els peus no s’alcen de terra.