Guia il·lustrada de l’Havana xica

Aquest text -com de seguida us n’adonareu si continueu llegint- no serà verdaderament una guia a l’ús de les actuals, però sí que pretén guiar al lector cada quinze dies perquè, si li abelleix, pugui moure’s per la ciutat a través de l’espai històric local fossilitzat en l’urbanisme. Tampoc serà un llibre d’història sobre la vila, per a aquesta causa la ciutat disposa d’una àmplia col·lecció de materials, que precisament s’han consultat i s’anoten quan se n’ha fet ús.

La ciutat no ha fet un camí lineal que l’hagi dut a ser el que és i com és avui. Al llarg de la seva història, els seus habitants han concebut més d’un projecte i un propòsit futur per a les seves vides i la seva ciutat. Alguns d’aquests projectes van poder dur-se a la pràctica, altres no, i han estat oblidats; dels exitosos en queda memòria, la història; dels fracassats en queden les parets i els carrers entre les quals van iniciar-se. Al llarg dels anys alguns d’aquests futurs proposats van ser contradits o impedits per la raó, o per la mera força bruta: èpoques de benestar san succeït a èpoques de inquietud i desassossec; èpoques de comoditat han heretat èpoques de sotsobra i intranquil·litat. Dones i homes que van néixer i viure en aquestes mateixes cases i carrers que avui ocupem nosaltres, no reconeixerien les seves cases, la seva ciutat, i es sorprendrien positivament, o els contradiria veure les transformacions sofertes en la ciutat on ells van viure. La pretensió d’aquestes notes és que el lector conegui qui, abans que ell, ha trepitjat el sòl que trepitja i s’ha hostatjat entre les façanes que avui l’acullen. 

1/ Dades antigues

La població de Vilanova i la Geltrú, assentada en una plana oberta a la mar, és continguda per Gregal entre els calcaris faldars de l’aspre massís càrstic del Garraf, la petita serra del Bonaire per Ponent i la mar immensa per Llevant i Garbí. D’antic havia estat una terra pobre, pantanosa, atapeïda poc a poc pels al·luvions de les correnties que hi desaigüen i l’anaven farcint amb materials arrancats de les muntanyes circumdants. Quan aquests materials d’erosió van acabar d’omplir joncars, aiguamolls i llacunes salabroses, l’home va poder instal·lar-s’hi en algunes de les elevacions eixutes, i viure-hi de l’explotació de les velles llacunes, la pesca i recollida de marisc, la caça i recol·lecció d’ous dels ocells que hi feien niu o hi migraven. Més enllà d’aquesta fauna, la plana lacustre on avui s’assenta la ciutat, no deuria conèixer altres bèsties que llops, guineus i xacals, i algun escadusser ós perdut de les llunyanes serres, que els hiverns de mala caça, deurien baixar a assedegar-se; que el llop va ocupar per bon temps l’aspre territori que avui habitem nosaltres no podem dubtar-ho, dues mencions en la toponímia comarcal: Viladellops i Cantallops, en fan memòria.  Més endavant, un cop tota la plana va ser drenada s’hi alçaren unes quantes comunitats de primitius agricultors costaners que, per mar, exploraren contactes amb semblats nuclis del litoral proper. Les terres altes de l’altra banda de les abruptes serres del pic de l’Àliga, seguia sent inassequible per aquests pobladors, encara que més enllà del massís que els protegia del Gregal i la gèlida Tramuntana, hi passés la ruta immemorial que comunicava els països enllà dels Pirineus amb l’est de les terres iberes, allà on els grecs situaven les Espèrides de les pomes d’or. Més endavant aquesta proximitat amb la mar avesà els homes dels plans a buscar fortuna a cavall de les aigües i emprengueres els camins del Garbí i del Llevant; aquests camins menaven al comerç i al seu parent pròxim el cors i la pirateria. Quan Vilanova i la Geltrú, havia reunit totes les remotes i petites poblacions disperses per la plana en una de sola, els seus habitants seguien dedicant-se principalment al que sempre s’havien dedicat els seus antecessors, el conreu de l’horta i el secà, el comerç i la marineria, sense abandonar la pràctica dels oficis emparentats amb aquet últim, transformant-los en el menys cruent del contraban, encara que a mesura que avançava la civilització, es fes més difícil i injustificable la seva pràctica.

De la part més alta de l’edat mitjana no tenim memòria de cap procés remarcable, i encara menys de la més llunyana dels primers segles històrics, d’aquests temps immemorials només podríem anotar que la nostra plana insalubre va ser habitada des del neolític, els homes del qual va deixar la seva petjada en varis indrets, els quals va ser fixats en la història pels voluntariosos membres de l’arqueologia local. El jaciment més cèlebre i alhora el més productiu va ser el localitzat al trajo de garbí, sobre el promontori de l’ermita de sant Gervasi i Pròtasi, i la plana denominada de Ribes Roges, pel color vermellós de les argiles que la mar va anar gratant d’aquesta riba. En aquest indret va alçar-s’hi, en els primers segles de l’edat històrica, un establiment ibero-romà d’una certa consideració; tot indica que a l’abric de la rada que ofereix la plana i protegit pel promontori de sant Gervasi podria haver hagut un establiment portuari, que amb tota probabilitat tenia contactes amb la vella ciutat de l’Olèrdola, i la propera Tàrraco o Kosse. Aquest establiment de Ribes Roges, rep el nom de Darró, o Aderró. Albert Virella, fiable historiador local, en el seu “Vilanova i la Geltrú” Premi Catalònia 1974, diu que el nom és antic i enigmàtic, exposa que la primera menció escrita que disposem és de 1079, a cavall del mil·lenni:  “Guila, dona al seu marit Sanç, terres al terme de Cubelles afrontat al terme d’Adarruno”. Tot seguit informa, que segons Víctor Oliva, “Endarró, en èuscar significa cap o promontori”, Per a Moreu-Rey (Els noms de lloc) Ar, en sentit de vall o aigua, té un domini més ampli que el basc, i posa l’exemple d’”Ar - an”. Si volguéssim aprofundir en aquesta qüestió caldria consultar els treballs d’Albert Ferrer, notable arqueòleg vilanoví, que investigà sobre els poblament ibèrics del Penedès i sobretot sobre la mil·lenària ciutat d’Olèrdola.

Bienve Moya