L'Eixample Gumà

6. L’Eixample Gumà

Fruit de la seva activitat fabril, a partir de mitjans del segle XIX, la nova burgesia pro industrial de la ciutat, que rellevaria la petita noblesa de propietaris terratinents, es proposà un somni, un desig: arribar a la mar, portar els límits de la vella vila pagesa fins el litoral. Aquest desig es manifestava -entre d’altres- en dues campanudes imatges: una de pragmàtica i utilitarista, el port; i una altra de patriotisme cívic, la rambla. La rambla -que encara estava per fer- havia d’arribar fins la vora de l’aigua, i havia d’anar a raure (expressant la voluntat de navegar la mar) exactament en mig del futur port. Una rambla que no existia, i un port que tampoc existia, sinó com rudimentari embarcador de la rada entre els caps de Sant Cristòfol i Sant Gervasi, al fons de la qual treuen el cap els campanars de la ciutat. Això somiava Francesc Gumà, una mena capità d’empresa, un emprenedor -com es diria avui- l’objectiu del qual no s’exhauria en muntar fàbriques i altres negocis, com farien alguns dels seus compatricis els cognoms dels quals avui campegen en carrers locals; Jacas, Llanza, Vidal, Ventosa, Ballester, Soler, etc., conciutadans que l’acompanyaven en el seu ambiciós projecte; patricis es feien anomenar, amb vel·leïtats de classicisme romà, les persones acabalades d’aquesta època. El projecte de Gumà abraçava tota la ciutat, amb fàbriques, comerç d’exportació, patricis i treballadors, un urbanisme racional i edificat, un port per exportar; i més endavant el ferrocarril, un tren que trenqués el secular encastellament de la vila. Però aquest somni no havia de fer-se realitat fins a últims del segle XX. Al seu temps, abans que acabés el segle XIX, va arribar el tren; durant darrer terç del segle XX la rambla va estendre’s fins mar, just on ell l’havia situat, en mig del port, que a la seva hora, a mitjans del mateix segle XX, com parafrasejant el vers de Jorge Manrique:

«Nuestra vida són los rios que van a dar a la mar, que és el morir...»

finalment va fer-se realitat. Però així com el rio del poeta castellà es vessava en una mar que era el morir,  el rio de Gumà, la Rambla, es vessava, en el vivir, en el nou viure del somni de la Vilanova de Gumà,: arribar a la mar, cavalcant-la i fent-se’n possessora.

Francesc Gumà “va anar a Cuba” l’any 1849, va establir-se a Matanzas, on s’havien establerts altres vilanovins. Avui la ciutat cubana és agermanada amb Vilanova, aquest agermanament antillà passa períodes d’entusiasme i altres de descuit, segons qui ocupa el consistori ciutadà i les ganes d’arribar-se a Cuba, a l’altre cantó de “charco”. De l’illa caribenya va tornar-ne el 1857. A Cuba Gumà conegué l’invent del segle, el ferrocarril. L’any 1837 s’hi inaugurava el primer ferrocarril, 12 anys després del de la Gran Bretanya i 11 abans que el primer de la península, que va ser el de Mataró, el 1848. I el descobriment del nou mitjà de transport terrestre -que avui continua sent el més econòmic, eficaç i sostenible dels mitjans de transport públics-, seria la seva dèria, causa dels seus èxits socials i polítics i, provablement, de la seva ruïna. Sobre Francesc Gumà, l’any 2003, Miquel Altadill va treure’n un interessant llibre, ‘Francesc Gumà i Ferran: Vilanova i la Geltrú; el somni del ferrocarril fet realitat’. També tinc notícia d’un ambiciós treball sobre el tren i Francesc Gumà que estaria preparant Frederic Ràfols. Aquest estudi ha d’informar-nos sobre els tràfecs polítics i econòmics de Gumà durant l’agitada etapa catalana de finals del segle XIX, etapa que la història coneix amb l’expressiu terme de “la Febre d’or”, convuls període que no deuria ser gaire diferent del que vam viure a finals del XX i principis del XXI, conegut amb el no menys expressiu terme del “Pelotazo”. 

La rambla i els seus jardins

La rambla, de l’àrab “ramla, arenal”, totes les rambles, no estan pensades com un carrer ordinari, aquesta via és una folgada avinguda pensava per a passejar-s’hi, per a l’exhibició i les relacions, -en argot actual, per socialitzar-. La rambla, en aquell moment històric, no ocupava només els somnis dels vilanovins, sinó també el d’altres ciutats catalanes. Per a la burgesia emprenedora del moment, aquesta via pretenia ser una mena d’expositor del confort i l’ús racionalitzat de l’espai urbà local -una mostra de la fortuna i animació de la ciutat. Les rambles són vies fetes sense un interès material, pràctic: així com la principal funció d’un carrer és posar en comunicació els veïns i els diversos indrets de la població, la rambla és una mena de saló urbà que s’embelleix amb el pas de les persones i la seva ostentació, les seves converses i el passeig, o bé la tertúlia al voltant de l’aperitiu o cafè en els establiments que s’hi instal·len. És una construcció parella als bulevards i altres passejos de moda a algunes ciutats Europees, però adequada a la geografia i la peculiaritat del caràcter mediterrani. La rambla és la rèplica burgesa del refinat i classista passeig enjardinat de la noblesa i altres classes acomodades. La rambla neix amb l’esperit liberal i popular del segle. La seva simplicitat formal (ja hem dit que no és un enfarfegats jardí de plantes exòtiques), la fa apte per a l’esbarjo de totes les classes. La rambla és una creació a mitges (una mena de pacte) de la burgesia originada en el món de l’esforçat treball, i de les classes populars que reivindiquen el seu lloc en la societat preindustrial. Topogràficament una rambla no és altre cosa que una riera, una riera que la regularitat del sòl i amplitud del terreny provoca que l’aigua hi circuli per ambdós cantons, en comptes de fer-ho pel mig de la llera. Degut a l’erosió de les dues correnties paral·leles exteriors, aquest espai intermedi queda sobrepujat com una careneta apte per circular-hi. Aquesta morfologia geogràfica ha creat la rambla. No totes les viles del litoral mediterrània tenen rambles, algunes s’han de conformat amb la riera, en la qual l’aigua circula pel mig, creant una altra forma de vies seques, als costat del curs central.

A mesura que avançava l’accidentada construcció de la rambla vilanovina, al seu voltant van instal·lar-s’hi locals d’esbarjo i recreatius, “jardins” va dir-se en la seva època; el record d’aquests establiments ha quedat en la toponímia d’alguns carrers de la ciutat. El carrer del Teatre porta aquest títol pel local que l’encapçala, el teatre Principal; al carrer del Jardí hi havia hagut el Cafè del Jardí, propietat dels pares de Teresa Mañé, escriptora anarquista i fundadora de la primera escola laica del país, mare de Frederica Montseny, la primera dona ministra d’un govern d’Espanya; al carrer del Recreo s’hi alçava el Jardí del Recreo; a la cantonada del carrer Col·legi, el Cafè i jardí del Centre Artesà (el Coro-teatre/cine Diana); més avall; al cantó del carrer Manuel Tomàs, el Jardí Espanyol (teatre/cine Bosc); i a la cruïlla de la rambla Principal amb la (rambla Transversal) els jardins del Tívoli (l’actual Casa d’Empara), on s’oferiren funcions de circ, ball i  varietes. L’any 1873, per tal de “moblar” la rambla, Francesc Gumà va adquirir els plàtans que van plantar-s’hi a la Principal i a la Tranversal, així com els sòlits bancs de pedra, dels quals encara se’n pot veure algun traslladat al cap de vall de la rambla de Pau, i en algun parc... i també en algun jardí privat on no hauria de ser-hi.

En el pròxim lliurament tornarem a la rambla.