La llegenda de la Vilanova, una premonició i un anhel

Per il·lustrar aquesta article m’ha semblat interessant treure un parell de velles imatges de les “Set Contalles del temps vell”, recull de llegendes de la comarca de Vilanova que l’any 1893 Teodor Creus i Corominas aplegà en un sol volum. Entre totes elles hi apareix la de la fundació de Vilanova, més ‘Lo Juí del Moro’, ‘Les Coves de Sitges’, ’Geribert l’excomunicat’, ‘La Malvasia de Sitges’, ‘El Pas de la mala dona’, i ‘L’Olla del rei’. N’existeix una edició del 1986, editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Totes les viles i ciutats tenen una formula original per explicar el seu naixement en la història. Molts d’aquests relats tenen més de llegenda que d’història, perquè lògicament com més antiga és una població més difícil és trobar documentació escrita sobre la seva gènesi, però no per aquesta raó hom deixa de calcular sobre el principi. Aquest desviament cap el mite també es dona en ciutats amb base històricament documentades com Barcelona, que fa remuntar el mite fundacional al segle III aC, amb la ibera Barkeno, i la romana Barcino.

«-D’Alcides és la filla gegant- Diga tothom.

Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona

Demana la fitora i a Júpiter lo llamp;

Puix si la mar lligares amb lleis, oh Barcelona,

llampecs un dia foren tes barres en lo camp.

Canta Jacint Verdaguer a la vetusta Barkeno ibera.

5/ La llegenda de la Vilanova, una premonició i un anhel

Vilanova, fins avui, no ha tingut cap inspirat poeta que l’hagi cantat tan eloqüentment. Prescindint de la pretèrita Darró, a la qual no seria forassenyat prendre-la com a mare .ja els seus habitants, en abandonar-la, en algun altre lloc deurien anat a viure- no per aquesta raó deixem de pretendre fer remuntar la nostra història antiga fins tant lluny com sigui possible, i aquest tan lluny arriba, evidentment, a la mil·lenària Cubelles, afegit que va portar la Vila Nova durant molts anys ja que es va alçar-se dins el territori d’aquest castell. Albert Virella, en el seu llibre “Vilanova i la Geltrú”, en relació a Cubelles, explica que se’n coneix documentació escrita des l’any 973, per la venda d’una vinya d’un Judà Vives a Unifred Salane, l’any 20 del regnat de Leutari rei dels francs. I també, és clar, a la que seria vila de la Geltrú; aquest castell medieval alçat damunt d’una roca rodejada d’aiguamoixos i llacunes salabroses. En “Descobrim Vilanova i la Geltrú” treball sufragat per l’ajuntament per a ús de les escoles locals, i editat pel Cep i la Nansa, A. Tubau, A. Parera i C. Prats, al “Llibre del Mestre”, expliquen que el terme Geltrú apareix per primera vegada en un document de l’any 999 on se l’anomena “vila Episcopal o Bisbal”.

Posteriorment al segle XI, el 1080, apareix el terme Wisaltrud (o Guisaltrud) per anomenar aquest mateix castell. Virella, en el ja mencionat llibre suggereix una sèrie de hipòtesis per anar de Wisaltrud a Geltrú. Una possibilitat és que després de la primera menció, passats vuitanta-i-un anys, algú amb aquest nom, un cavaller o una dama anomenats Guisaltrud, fes reconstruir la vila Episcopal (del bisbe) mencionada el 999. Una altra hipòtesi pertany a la llegenda publicada per Angel Vidal el 1950, en “Quant és d’antiga la vila de Sitges” que fa aparèixer un cavaller Jastruna com el seu fundador. I una altra possibilitat és que Geltrú pugui derivar de Guislabert, bisbe de Barcelona i senyor efectiu del castell en temps de Mir Geribert. Cal tenir en compte que ja abans de l’any 1000, la Geltrú (que encara no portava aquest nom) ja es menciona com la vila Episcopal o Bisbal. 

Però, avui, la nostra història antiga la fem partir del segle XIII, quan el molt alt rei En Jaume, el Conqueridor, l’any 1274, accedí a donar-li carta de població. Però aquesta data, tot i ser encoratjadora, en realitat és una dada ordinària, administrativa i tot (el dia que els curials van redactar el document), ens feia falta l’èpica, la llegenda que l’embellís; com embelleix la llegenda a Barcelona imaginar-nos l’astut Alcides (Hèracles) reclamant la fitora a l’aigualós Posidó i el llamp tonant de Zeus per aixecar amb la seva força sobrehumana el que seria Barcelona.

Així que Vilanova també creà la seva llegenda, una llegenda que conta l’heroic naixement de la ciutat com un acte de rebel·lió contra els “mals usos” feudals; llegenda tan coneguda que ara no la repetirem aquí. Però sí que apuntarem que el caràcter de la llegenda pot haver estat inspirada en certs moments heroics del passat de la ciutat. Diu Josep Pla, en ‘El Pagès i el seu Món’: «Catalunya forma part de la romanitat. Formar part de la romanitat  vol dir(...)tenir una concepció de la vida  basada en el contracte, en la relació humana paccionada(...)Les relacions humanes a Catalunya no han estat basades, des de temps immemorials, en el caprici paternalistic, sinó en el contracte lliurament consentit». I perquè es vegi per on jo vaig -i per on va ell-, segueixo transcrivint: «...el feudalisme té mala premsa(...) »L’embordiment del pacte feudal -els mals usos- originaren les guerres dels pagesos -les guerres remences-. Els pagesos defensaren, amb les forques a la ma, el compliment del contracte(...)pel cultiu de la terra, concepció corrompuda per la taujaneria, la peresa i les vel·leïtats dels senyors». I ara, a la llum de la llarga paragrafada de Josep Pla sobre el caràcter dels catalans, és el moment de explicar el què conta, en format èpic, la llegenda del naixement de Vilanova. Abans, però, deixeu-me que us participi que tota llegenda, diuen, oculta algun remot, o remotíssim, fet històric, així que no és estrany que, la nostra, la llegenda naixement de la vila nova també vulgui contar-ne un, o més d’un, d’incident real (amb tota seguretat deficientment (1) consignats en la història oficial). La llegenda conta un episodi de queixa contra els vel·leïtosos, i peresosos senyors feudals per ús dels abusius drets, que portà els antics geltrunencs a fugir dels seus dominis i sol·licitar l’empara del poder reial, el qual poder (el reial), obraria en perjudici dels senyors i en benefici (un cert benefici) dels vassalls. I també, no podem deixar de dir-ho, en benefici de la corona, ja que els drets adquirits pels nous vassalls directes de la corona (els futurs vilanovins), no seran concedits gratuïtament, sinó en aportacions i càrregues. Vet aquí, doncs com alguns episodis, no prou ben narrats per la història escrita: lluites locals contra els mals usos, actuarien de motor per portar els primers vilanovins a anhelar una vila important, episodis d’oposició i revolta als usos feudals, que en la llegenda, per facilitar la posada en escena, es concreten en un de sol, el més ignominiós, un relat sobre la despòtica voluntat d’exercit el més infame dels mals usos, el dret de cuixa, sobre un futur matrimoni geltrunenc... i va néixer la llegenda. I a l’empara de la llegendària rebel·lió, la minsa vila nova -un cens de 1351 adjudica a la Vila nova 150 habitants, mentre que Cubelles en comptava 636, i Sitges 715- esdevindria una futura ciutat que segles en avant aconseguiria passar de ser la més insignificant de les poblacions de l’antiga plana lacustre a competir amb Cubelles pel mercat i amb Sitges pel port (2).

Pels volts del segle XVIII, amb l’autorització de comerciar amb Amèrica des dels ports catalans, la situació havia canviat totalment, a partir d’aquesta data i fins entrat el segle XX, la Vila Nova passaria a ser el port per on sortirien els productes agrícoles i industrials de tot el Penedès. Jaume Prat Ortell, arquitecte, responsable del pavelló català a la Biennal de Venècia del 2016, en ‘Els temps de les Arts’, agost 2020, escriu: «Vilanova, en el segle XIX és una de les ciutats més importants del Principat per una raó difícil d’imaginar avui en dia: la connexió per carretera entre Barcelona i Tarragona es considera impracticable. No és que estigui tallada: existeix, però no és una opció. Es fa servir per recorreguts locals o intercomarcals solapats. La connexió entre Tarragona i Barcelona es fa majorment per mar. I Vilanova, amb el seu important port natural equidistant d’ambdues ciutats, és la ciutat on fer escala, un port pesquer important i, poc més tard, també en un nucli industrial important. Menys riu té de tot. Vilanova esdevindrà una vila burgesa».

Afegim un síntesi de la llegenda de Vilanova per aquells qui no hi estiguin familiaritzats.

A l’alta edat mitjana, els vassalls dels castells i les viles adjacents estaven sotmesos als diversos tributs i càrregues de cada senyor feudal, a canvi de que aquest els protegís de ràtzies i saquejos. Moltes de les càrregues eren abusives, però n’existia una d’ignominiosa, el dret de cuixa. El Senyor tenia el dret de passar la primera nit amb cada una de les núvies que havien de contraure matrimoni.

Una parella resident a la Geltrú, va rebel·lar-se contra aquest “mal ús” i fugint del recinte murallat del castell, va aixecar la seva nova llar a l’altra costat del torrent que limitava el feu del senyor de la Geltrú. Aquests nova llar es construí en terra del castell de Cubelles, va ser la vila nova.    

‘Olerdulae, els contes del Penedès (de la mar i terra endins)’, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, 2017