La joia de la corona

8. La Plaça de la Vila

En el moment que Vilanova esdevé una població pensada i construïda per la burgesia industrial, en col·laboració amb la classe obrera, la qual no va quedar-se enrere a l’hora de dotar la ciutat d’una rica xarxa d’associacions culturals i recreatives de caràcter ateneístic, la ciutat necessita d’un espai representatiu a l’alçada d’aquest moviment i projecte, una nova plaça principal, una nova plaça de la Vila. «Aquesta plaça de la Vila [la de Vilanova] és, encara avui en dia, una de les fites arquitectòniques més interessants del país. D’entrada, un deu per als seus promotors: l’espai representatiu de la ciutat no serà un [lloc] ple. No serà un edifici. Serà un [lloc] buit. El buit, quan apareix i se’l relaciona convenientment amb el que l’envolta, és l’escenari de la civilitat». Escriu Jaume Prat en ‘El Temps de les Arts’, l’agost del 2020.

La plaça de la Vila és agradablement asimètrica, recalca, encara, el mateix autor, eminent arquitecte, responsable del Pavelló Català de la Biennal de Venècia 2016, juntament la també arquitecta Jelena Prokopljevic i el cineasta Isaki Lacuesta. Conté l’estil d’una plaça porxada a la mena de les que hi ha arreu de la península, com la plaça Reial de Barcelona. Però en realitat no ho és una plaça porxada tancada en ella mateixa per quatre façanes que l’isolen de la resta de la ciutat; la plaça de Vilanova és un espai asimètric que fuig pels quatre cantons, que, alhora, tampoc en són de simètrics; és una exultació de punts de fuga. L’un, el principal, fuig cap a la rambla i el mercat (un dels més bells edificis de la ciutat, del qual en parlarem un altre dia), i encara, a partir de la rambla Nova/Samà, actualment s’estén cap el nou centre urbà, cap a la Sant Joan i el Molí de Vent fins els primers contraforts de la Collada, en direcció a Cubelles, la vella mare. Al cap d’aquest carrer, Francesc Macià, i en perpendicular, hi venen a convergir el vell carrer de sant Gervasi, que en tres trams ens deixarà al nucli antic, al carrer de l’Església;  i el carrer Escolapis, que fugia en direcció a la mar però va estroncar-se als antics jardins del Tivoli a l’alçada de la primitiva carretera vella (avui carrer de Tetuan). A l’altre cantó de la plaça, a la banda de llevant, com era d’esperar la distribució continua sent tant asimètrica com pel cantó de ponent. El carrer dels Caputxins, continuïtat lògica del vell carrer dels Comerciants (el principal dels tres que van obrir a la vila vella, Montserrat, Comerç i Sant Gervasi) és continuat pel de Sant Sebastià. Aquesta carrer pren el nom de la primitiva ermita que s’alçava a la vora del Camí Xic on els pescadors van tenir la seva primera Confraria de Sant Elm, que des de la Porta de Mar (aproximadament on avui desemboca el carrer de la Fruita) portava fins a Baix-a-mar; avui l’ermita continua, senzilla i impertorbable, al mateix lloc on van alçar-la. Per acabar de reblar aquesta asimetria de la plaça principal de la ciutat, el carrer de la Fruita -esbiaixat de les direccions anteriors- ens portaria a la Geltrú pel pont de la Pujada del Cinto, si no hagués estat interromput per la plaça de Miró de Montgrós i les façanes que van alçar-se a la vora dreta del torrent (l’actual carrer de la Unió).

La urbanització de l’actual plaça va començar-se a mitjans del segle XIX, va formar-se a partir dels antics terrenys dels convent dels Caputxins (d’aquí el nom del carrer). En la desamortització de 1836 part d’aquests terrenys van ser adquirits per Josep Tomàs Ventosa que els donà al municipi. L’enderrocament del convent va permetre urbanitzar l’actual plaça i els actuals carrers de Cervantes, rambla Principal fins l’actual carrer del Col·legi i perllongar els carrers Sant Gervasi i Caputxins; també va obrir-se l'actual avinguda Francesc Macià. El primer edifici que s’alçà la plaça van ser les Escoles Gratuïtes Josep Tomàs Ventosa, edifici enderrocat per construir-hi al damunt l’antre que hostatjà durant molts anys, masses, el Sindicato Vertical franquista, tota una lliçó per conèixer els interessos que prevalien per a uns i altres. Més endavant l’antiga Casa de la Vila de la plaça Major (Pau Casals) va traslladar-se a la nova plaça, a l’edifici actual, obra del mestre d’obres vilanoví Josep Salvany i Juncosa. Al seu voltant van edificar-se residències tant significatives com la Casa Ramona i Mayner (l’edifici de les columnes trencades), la Casa Sales Vidal (mal aprofitat per la dita Policia Nacional), la Casa Manuel Olivella, i la casa Junqué i Escofet, totes elles edificis dignes d’admirar entre la plaça de la Vila i la plaça dels Cotxes, verdader punt d’or de la ciutat. El responsable dels «mòduls de la plaça» com ho defineix l’autor de l’article citat més amunt, Jaume Prat, va ser Francesc de Paula Villar i Lozano, arquitecte autor dels primers treballs de la Sagrada Família, que posteriorment l’atrabiliari geni de Gaudí tocà i retocà al seu albir.

La urbanització definitiva, però, va ser obra de Bonaventura Pollés, arquitecte Vilanoví autor de varis edificis notables a Barcelona. A Bonaventura Pollés es deu l’encert de que el monument a Josep Tomàs Ventosa estigui orientat cap a on, molts anys després, creixerà la ciutat. Un cop consistori franquista hagué substituït l’edifici de les antigues escoles, a part del propi edifici municipal, a la plaça només hi quedà la casa Olivella, palauet singular que durant molts anys acollí primer l’Hotel Ideal i després la Clínica Magrinyà, i últimament hi residia el cèlebre ballarí i coreògraf vilanoví Joan Magrinyà (1903-1995). Joan Magrinyà va ser l’últim conreador al Liceu de Barcelona de l’Escola Bolera, dansa clàssica hispana que havia de ser parella amb l’avui anomenat “ballet clàssic”. Per cert que els germans Magrinyà van cedir l’edifici a la ciutat a canvi d’un vitalici, que l’ajuntament va córrer a signar ja que els dos germans ja tenien una edat provecta quan van oferir la deixa. Els magrinyans, però, van complir, i ben complits, els noranta anys, i tant de bo n’haguessin viscut més. Joan Magrinyà va ser un dels més generosos i col·laboradors dels artistes locals, llegant a la ciutat no tant sols el seu palauet de la plaça de la Vila, sinó la Masia Nova, residència personal d’ell, amb totes les col·leccions i records de la seva carrera artística. De l’actual plaça de la Vila se’n pot destacar, a part de complir a la perfecció la funció per a la qual va ser creada: saló principal de la ciutat, el singular mosaic de retalls de marbre fent ones en blanc i negre. Cap els anys seixanta aquest nou paviment substituí l’original que era de terra pisada i marranetes de la platja. Va ser obra dels serveix municipals, que a l’interior dels porxos i amb la mateixa tècnica també van confeccionar els escuts municipals de les poblacions de la comarca:  Cubelles, Canyelles, Sitges, Ribes, Olivella, més les dues poblacions que ho havien estat, Castellet i Olesa de Bonesvalls i que van decidir passar a l’Alt Penedès. També el de Vilanova i la Geltrú, el de la Diputació de Barcelona, i el de Catalunya.

Finalment tanco aquest vuitè lliurament de la Guia de l’Havana Xica amb un elogi de la plaça tret de l’article de l’arquitecte mencionat més amunt: «La plaça de la Vila de Vilanova és un exemple de nova planta que, d’estudiar-se correctament, permetrà extreure no poques conclusions per a poder realitzar intervencions contemporànies que no siguin un nyap. Perquè aquesta és la trampa de la comprensió contemporània de l’arquitectura. Perquè aquesta és la trampa del patrimoni: ocupar-se del ple i no del buit».